Es(s)encial IV

IV

És difícil escriure un poema sense les essències que et descriuen.

Inevitablement sorgeixen sentiments d'amor i d'estimació

tan forts, que fan que les paraules s'enredin amb els teus cabells.

Dels cinc sentits, la vista és el que menys força té.

Relaciona imatges amb petits fragments que la llum ens deixa veure,

construint així instants d'una història que mai vols que acabi.

És fàcil reconèixer les ones que des dels teus llavis emets,

semblants als sons que paisatges en harmonia presenten

i que s'entrellacen amb silenci.

I aquests sons, són els que intentes silenciar,

mossegant cada molècula d'aire que transmets

dels teus llavis per segellar-los amb els meus.

La teva olor, tan atractiva en tots els intervals de temps

que puc percebre, arriba a un estat d'equilibri

que es calma amb la sincronització de les dues respiracions.

M'enamora tanta conjunció expressada en un ínfim de temps,

que tu i jo hem marcat com a data de caducitat, la vida,

la nostra vida relacionada amb tan poc temps.

Parlem d'anys, molts anys; amb els què en cada carícia, en cada

contacte,

intentaré fer-me possessor de cada petit fragment estructural de la teva

pell,

i així, poder reproduir al final dels meus dies, la teva imatge amb els

meus dits.