Un escrit que vaig presentar en un concurs fa un temps ja.
“Vora el mar. Quins records d'aquell
capvespre en què tots dos passejàvem abraçats al costat de l'aigua salada. Les
distàncies eren petites, pas a pas; però la visió perspectiva sobrepassava els
horitzons que marcaven les línies ínfimes del final.
A diferència a aquella tarda, caminava amb
solitud deixant un rastre negligible al meu pas. Les onades, com la vida, anaven
i venien amb una imprecisió detestable i esborraven les petjades que deixava a
la fina i suau sorra, esborrant tots els camins, jugant amb la dansa que la
lluna marcava l'orquestra del inici; inici de la nit, inici de la foscor,
inici... d'una vida sense tu.
El temps s'havia exhaurit dins el teu cos
i jo, desesperat, recollia cada gram de les espurnes marrons que em trobava al
meu pas per intentar carregar el teu rellotge. L'aigua salada l'agafava amb
ambdues mans, només desitjava reparar i lubricar els engranatges que ahir a les
teves agulles va fer oxidar. Va ser doncs, alçant la vista al cel, quan vaig
recordar aquella nit. Era idèntica a la mateixa que havíem viscut plegats feia
temps i, precisament temps, era el que ara no teníem. Hi han dues veritats absolutes
en aquesta vida: “Tots naixem sota un mateix destí, un camí a seguir que ens
condueix a la mort” i “El temps neix morint-se” . Ambdues eren raons que no
se'm passaren pel cap quan et mirava als ulls.
Però aquí estic, caminant vora el mar,
sol, absent de sentiments, ple de records, abusant de nostàlgia, buit d'ànima;
sòls sóc un viatger, perdut en un desert marítim de sorra, caminant per la
penombra, recordant el primer instant plegats...
Caminàvem tímidament per aquests indrets,
només ens miràvem, només i, només amb els ulls, ens desitjàvem. Va ser
aleshores, quan alçant la vista escoltàrem el mar, les onades trencaven amb
força i una suau brisa acariciava la nostra pell. Amb un to carinyòs ens diguérem:
“Podríem venir a la nit a banyar-nos, ha de ser una experiència extraordinària
fer-ho plegats!”- i cap dels dos va respondre amb negació. Buscàvem un petit
far perdut en el mar dels nostres ulls, ens cercàvem amb les mirades i, quan
ens trobàvem, es barrejaven un seguit de sentiments de timidesa, vergonya i
curiositat amagats darrera el desig, la passió i l'amor ocult que havia
d'emergir del cor.
Malgrat tot, seguíem el nostre pas, a poc
a poc; ens deixàvem portar per les empentes dels nostres cossos que col·lissionaven
tendrament, com una força negativa que provocava l'atracció de l'un amb
l'altre, com la força que com bé t'explicava abans, la lluna feia moure
l'onatge que esborrava les emprentes, l'única prova que podia il·lusionar-me
que en el moment de girar-me, em creiés que les passes eren teves, que te'm
llençaries a sobre, que fondríem els cossos, que ens perdríem per l'horitzó
infinit, pel destí parcial...
Vora el mar, així és com passejàvem aquella
nit. La lluna era plena, emplenava la superfície supèrflua de lluminositat
aparent gràcies al mirall que feia amb el seu amant. Justament amb tu vaig
haver d'esperar vora de vint anys per trobar-nos, per fer realitat aquest eclipsa
que fins avui ha durat. Recordo perfectament aquells instants tots dos traient-nos
la roba i jo dient-te: “A que no saps perquè podem veure les estrelles?” Era la
pregunta més absurda per fer, però quan més grans més intentem negligir les
evidències. Sembla com si la vida ens privés d'una resposta senzilla, com si
haguéssim de buscar sempre tres peus al gat i encara així veiem el got mig
buit. Les preguntes són formulades per obtenir una resposta, sinó, quin
significat tenen? Evidentment n'hi hauran que seran més complicades de
respondre que d'altres, però també ens preparen perquè allò difícil sigui un
repte a batre. Així doncs, perquè podem veure les estrelles? Recordo la meva
resposta: “Perquè et puc veure a tu, si tu per mi n'ets una?” Aleshores la teva
resposta va ser mirar-me tendrament. En aquell moment la barreja de gustos dels
teus llavis es mesclaven amb tots els dels meus, estaven impactant sense
tocar-se i davant la incertesa de l'acció-reacció, et vaig contestar:
“Perfecte! Per la manera en què em mires veig que has trobat la resposta,
perquè tenim ulls! Els electrons que tenim als ulls formen una interacció...”
vaja “tostón” deuries pensar! Però realment, era gràcies als teus ulls que jo
podia veure les coses molt més clares. Seguia buscant un far, però ara ja sabia
on havia de buscar-lo. Els teus ulls brillaven amb força davant la foscor de la
nit, poques estrelles eren visibles per la gran lluna que teníem sobre els
nostres caps, però les dues que em miraven eren tan intenses com la lluna
mateixa, potser pel reflexa, potser per tot, potser per l'abraçada que venia a
continuació en què el temps, sí; s'aturava per fi entre l'espai que ens
envoltava.
Però encara no era el moment, encara
faltaven 4 sensacions per sentir que tots dos érem dins una mateixa superfície,
un mateix cos, t'agafava suaument però amb força i ens endinsàvem a la eterna
capa humida; ens banyàvem al Mediterrani.
T'agafava, t'agafava aquell instant per no
deixar-te anar mai més. T'estimava. Els dos ens lliscaven les mans al intentar
agafar-nos. Els cossos eren ben mullats i ben glaçats! Recordes que va ser cap
a l'abril? Sinó recordo malament crec que era el dia 19 i encara no feia temps
per banyar-se a la platja. Tot i així nosaltres érem allà, només ens distingíem
amb les ombres de cadascú, però recordo les nostres mans buscant el contacte
amb l'altre. Tocar-nos amb els ulls tancats, aquell tacte era el que més
proporcionava. Sentíem com si les mans s’enfonsessin en el cos contrari, com si
a cada abraçada l'un formés part de l'altre, fondre’s a l'uníson cant de les
onades en aquella nit de primavera. Acariciava el teu rostre amb les mans
mullades, l'acariciava lentament i juntament amb l'altre mà la feia lliscar
pels teus cabells negres com la nit, però preciosos com la calma del mar.
De fet, ens hi vam estar poqueta estona
dins l'aigua, ja que el fred posseïa la majoria del nostre cos. Al sortir-ne,
l'aire em transportava una olor que ja mai més podria oblidar; un aroma suau i
mullat que m'enamorava i m’atreia allà on aquest provenia. L'aire jugava
sensualment amb aquest perfum, un perfum com cap altre, un perfum que
aclaparava tots cinc sentits i m'abduïa cap a la teva presència. El teu
aroma... I quants anys he viscut respirant aquest aroma que sovint el destenyia
amb la olor del fum d'una cigarreta; quants anys he gaudit d'una olor que només
amb aquesta aconseguia paralitzar el món i trobar sentit a la calma d'una brisa
marina.
Recordo que en aquell precís instant, en
aquella nit; ja em vas captivar, vas aconseguir captar tota la meva atenció i
mentre t'eixugaves el cabell no podia parar d'observar-te, no podia evitar la
sensació d'estimar-te cada vegada amb més força, de buscar aquell far que
m'il·luminés vora el mar...
La nit ja dormia sobre nostre, no hi havia
moviment, no hi havia cap ànima. El cel astral ens tapava els cossos fent de
llençol als nostres somnis, que sense adonar-nos eren ben desperts com l'aire
que s'arraulia amb nosaltres. Érem abraçats, davant la infinitat del món, del
mar, del cel, de tot i, abraçats com estàvem recordo els teus llavis anant cap
a la meva oïda. En aquell moment se'm va aturar el món, les ombres del meu
passat marxaven juntament amb les pors, juntament amb tot el que havia viscut
abans per donar lloc a tornar a néixer en aquell indret. Dels teus llavis es va
dibuixar els sons d'un t'estimo que no era t'estimo; que eren unes paraules
formulades per nosaltres per fer referència a la mateixa paraula, però més
especial, més nostre. Els nostres ulls van interaccionar intensament, la nit es
feia dins els nostres ulls dilatant-se les pupiles pel desig que corria dins
nostre. De les mans sorgia el tacte que palpava les sensacions físiques dels
nostres cossos, les reaccions de les nostres respectives pells al sentir el
contacte de l'altre. Del nas es captava l'olor de la terra mullada, de l'aigua
salada, dels núvols escumosos, de la nit onejada dels teus cabells, del cel que
cobria la teva pell, de les estrelles que aromatitzaven els teus ulls, els teus
llavis, el teu cos i les orelles captaven els nostres silencis que provocaven
que els nostres llavis, per fi, contactessin físicament i passionalment fent,
ara si, que el món s'aturés per uns instants, que el curs del temps
transcorregués més lentament... només sentia els nostres llavis xocant amb
força, cridant t'estimo per tot l'univers que ens envoltava. Era el primer de
molts, que ara després de tants i tants anys, de més de mig segle al teu
costat, recordo entre llàgrimes aquest instant, emocionalment m'atrapa cada
segon dels inicis de la nostra història; tots dos havíem trobat vora el mar el
camí per trobar el far que tots encegats busquem en el camí de la vida, la
felicitat.
Ara, jo encara segueixo buscant aquell far, però ja no puc mirar-te als ulls.
Només puc cloure els ulls, olorar la brisa del mar esperant trobar el teu
perfum, obrir-los i, mirant al cel, cercar aquella estrella que recordi als
teus ulls, observar la lluna creixent i imaginar-me el teu somriure i, el tacte
de les onades trencant amb la meva arrugada pell, com el plaer de les teves
carícies. Estic perdut en aquest desert del meu cos sense sorra, però hi ha
quelcom que em complau en aquest moment; la sensació de que en un interval de
temps inapreciable, ens tornarem a trobar. Això és el que deus pensar, ara que
ja no estic al teu costat... "
