Poesia clandestina

Bona nit de pluja! Us vaig prometre un escrit per dissabte però no vaig poder i avui (ahir) diumenge tampoc per raons personals. Així que avui només us puc compensar amb uns versos molt importants, íntims i personals; que vaig escriure farà uns mesos.

" Esa noche me di cuenta que nos encontramos despidiéndonos"

No tenia ni títol, així que l'anomenarem d'aquesta manera:

Poesia clandestina

Malaguanyat amb les paraules,

quan miro al cel ple de tempesta.

Que de la primavera tot sorgeix

sota els paranys que la lluna amaga.

La nit és massa llarga com per dedicar-la als estels,

malgrat no em cansaria mai de mirar-los.

Sé que tot això ens pasa per ser uns desastres inconscients,

però la majoria de vegades em dedico a veure el temps passar.

Malgastar-lo, desaprofitar-lo, m'assec i te'n vas.

No sé pas si tot això arribarà a bon port;

entendràs perqué sóc tan tímid i les meves pors,

que t'hagi de donar això sense voler veure la teva reacció.

M'agrada la poesia, m'agrada escriure

i per mi escriure envers el que sento és el més fàcil.

No cal rima, no cal mètrica, perquè?

El que es tracta és expressar, fer sentir.

Només tu tindràs el poder de decidir

si contestar o que tot segueixi com ara.

Podem ignorar els sentiments, però no enganyar-los,

per això crec convenient que no te'ls amagui.

Desitjaria omplenar-te la casa de roses,

però no tinc suficient sang com per donar-te'n.

Prefereixo restar-la al cos deixant al marge l'espasa

y dedicar-me a conquistar el teu amor.

Per això despullaré la rosa dels pètals un a un,

per deixar-los tots dins la teva bústia.

Abans, però, jugaré amb les disjuncions;

provocades pels si o no del verb estimar.