Sembla fins i tot un text
seriós, però la veritat és que ho és tan poc que cada cop
s'assembla més a mi...
Desordenades
són
les flors que creixien en primavera, les quals deriven
del fred
de l'hivern. Al mateix temps, però amb les estacios diferents, les
fulles cauen
fent referència als somnis
perduts
de la gent. Però el que no saben és que aquests somnis s'esfumen
com el fum
de les xemeneies, les que fan plorar
el cel i ennegreixen
les
nits de lluna
plena, font de tota inspiració
del qui passa n its en vetlla seguint el compàs
de les onades
del mar. I
quan la mar es deixa veure, després de vestir-se
amb
un vestit de petites
estrelles,
que deixen al descobert el seu cos de pell blanca, fa que una petita
llum il·lunimini els carrers foscos dels quals el m eu cervell
no hi podia escapar.
I tot sembla més clar, les idees que abans eren difuses
per les llàgrimes,
s'escriuen
ara sobre
paper mullat. I
és en aquests moments quan intentes reflexionar
sobre tu mateix, sobre les coses que realment t'importen
i t'envolten.
Sembla
evident,
però no, no ho és tant. Arribar a una conclusió
on 4=5
sembla més fàcil i evident, encara que no sigui possible; però no
s'hi
val a ser conformistes,
sempre
hem d'anar a més.
Anar
esperant
el tren sempre en la mateixa estació
no és solució ni opció a les decisions
que
un escull i menys en una estació on a l'última parada ens trobem
tots: allà mateix. Has d'agafar el tren més convenient
i, a la vegada , tenir prou maduresa
per saber si aquest és amb el que vols viatjar o només és amb el
que vols navegar
per aigües diferents. Sempre és millor i té més valor el saber
perdre
que
el voler guanyar com sigui.
I per què
no xerrar, ja dintre d'aquestes nits en vetlla, la raó de la
inspiració, la lluna i les onades, si per una persona faig les rimes
que la meva vida fa, ja oblidades; i per què no esmentar tots
aquells trens que que vaig escolli perquè al final el destí
decideixi el què de mi. Sé que la meva vida no és més que una
flama
que dia a dia es va consumint,
que
com bé vaig deixar escrit -mi
vida no es más que tu nombre colgado de mi sombra- i
que aquesta flama va cremant també cada dia, cada hora, cada minut,
cada segon de la meva vida, fins que ja no en quedi cap ni un. I,
així, també vaig dexar escrit el final de la meva vida -Sentado
en una silla pasaré mis últimos suspiros, bajo una luz que ilumine
lo que yo he perdido, que en mi mente no quedan ya ides ni mentiras,
que manchan mi vida en todo lo que me he rendido.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada