La despedida es el umbral del cielo y la esencia del infierno

dimarts, 19 de març del 2013

Canvis de colors

Be, avui acabarem la secció d'hivern del llibre ... vora el mar. Espero que gaudiu dels últims dies d'aquest hivern!


Canvis de colors

Feixos de llum entrevessen una superfície fosca
transformant els dies freds i foscos en agradables i clars,
penetren dins les gotes de pluja per sagnar en colors
sobre el cel blau com arc de sant Martí.

I observo la sangria sota aquesta pluja de canvis,
s'olora a llibertat de pensament.
T'embaladeix aquell ocell que mou amb calma les ales
i que segueix un destí marcat sense restriccions.

Celebren que s'acaba l'època de cacera,
celebren que les flors ompliran el camp de colors,
tan bonics com els colors del cel,
tan encantador com el cant d'aquestes aus.

I la pluja que cau lentament i esbossa les coloraines
fon la neu de les muntanyes,
que les despulla per rebre la calor i, lentament,
comença el procés de manufactura dels teixits dels arbres.

Les flors somriuen, els arbres agraeixen el canvi,
la calor comença a sentir-se sobre el cos
i la pluja que cau lentament esborra les petjades que
hi havien als caminets de sorra, sense desfer els lligams

que uneixen el destí d'un hivern de canvis
a una primavera de llibertat.

diumenge, 17 de març del 2013

Mientras tu llegas, esperar



“Mientras tu llegas, esperar”

Cansat, cansat de tantes coses menys de viure, de gaudir de cada pas i de cada objectiu, continuo pensant amb tu. S'acaba l'hivern i mica en mica tot tornarà a emplenar-se de colors, les fulles, les plantes, les flors, el cel, el mar, les muntanyes... però el fred encara abraça la llarga solitud. Realment no importa, em sento còmode amb aquesta sensació de solidificació de sentiments, sensacions, batecs i essències, res importa, res excepte tot.

Els camins de la vida ens ensenyen a caminar cada vegada amb més seny, sense por de trepitjar cada vegada més fort per deixar les empremtes a cada pas. Possiblement, com ja havia esmentat en algun que altre text que he penjat, el vent acaba erosionant aquestes marques per poder tornar enrere en cas de rectificar, tal i com ho fa amb les muntanyes. Poden passar segles abans no acabin d'ensorrar-les, però te una força inimaginable i incomparable envers al temps que resta de la nostra existència.

El problema d'aquest vent és l'aire tímid que a vegades provoca. Aquella sensació de parar-se per poder agafar aire i tornar a la caminada, a vegades és massa llarga i, sense adonar-nos-en, sospirem a batzegades llargues quan ens transporta l'aroma en petits bocins de flors, aigua, sorra i terra mullada. Els sospirs es transformen en petits vidres que es van clavant en el nostre cos, suaument, com una carícia que manca d'un tacte ferotge i que d'una manera semblant a uns impulsos constants amb pics deduïbles, em van recordant a tu.

Ara mateix em trobo en aquest descans, respirant com si després d'una gran carrera es tractés i jo hagués arribat al final de la primera etapa. He après a caminar sol, he après a agafar-m'ho amb calma, he après a aprendre dels meus errors i a intentar rectificar-los sense la necessitat de saber per quins camins he passat des de que vaig començar la meva pròpia batalla, la meva vida; però sobretot, he après a prescindir de la teva presència constant a la meva ment.

Ja no necessitaré amb urgència la teva companyia en aquest camí, simplement l'esperaré.

divendres, 15 de març del 2013

Il·lusions òptiques



Be, que millor que la setmana que presenten a un altre lladre al poder, en aquest cas al vaticà que regalen falses creences i contradictoris pensaments amb el missatge que volen transmetre, però que us haig de dir jo? A lo que anava que l'oració ha deixat de tenir sentit amb sintaxis, avui, com tota la setmana porto fent, presentaré un petit article científic ja que el vaticà i la ciència són tan amics.

La veritat que no sé de que parlar-ne. Crec que us comentaré quatre cosetes sobre il·lusions i fenòmens òptics o d'interacció amb les ones de llum.


Miratges:

Vinga va, el primer, per començar amb algun, parlaré breument dels miratges.

Els miratges que es produeixen en dies calorosos d'estiu quan anem conduint per la carretera i veiem petits bassals a davant nostre d'aigua; venen donats quan la llum solar incideix en un medi més dens que l'aire, l'aire proper a l'asfalt. Al incidir en aquest medi la llum rebota amb menys força (ja que una part de l'energia resta al segon medi) i “trasllada” la imatge a la superfície de la carretera, en el nostre cas. Aquest rebot de les imatges s'anomena refracció i és per aquest fenomen que veiem els miratges a la carretera a l'estiu o quan passegem pel desert.

Sales d'interrogatori:

Les sales d'interrogatori de les pelis (i no tan pelis) de crims i tal, també juguen amb característiques i propietats físiques de la llum. Entre elles la refracció, reflexió i dispersió de l'ona de llum. Intentaré explicar-vos-ho més senzill perquè entengueu el mecanisme:

A les sales aquestes normalment l'individu que interroga al criminal, es troba a una habitació molt il·luminada, mentre que els observadors psicoanalistes o vet a saber que hi ha com a observadors, es troben a una sala totalment fosca, com a molt amb una petita espelma il·luminant tènuement la sala. Amb això provoquen que la llum reboti o es refracti gairebé al 100% mostrant així una habitació fosca al costat en la què probablement, no hi ha ningú.

Aquest fenomen, també el podem trobar al tren, tant si viatgem de dia com de nit. És important escollir un sistema de referència i agafar-nos a ell per explicar-ho. No entraré en els detalls següents, però definir adequadament els sistemes de referència de cada un dels sistemes involucrats a l'experiment, teòric o pràctic, és essencial a la majoria de casos, sobretot en la relativitat d'Einstein. A lo que anàvem! En el tren lo de la sala de d’interrogatori es pot veure clar quan, per exemple, de dia, al haver-hi més llum fora al carrer que al tren, tu veus millor a fora però els de l'estació no et veuen amb nitidesa. En canvi quan entrem a un túnel, poques vegades veiem la paret d'aquest, ja sigui perquè a fora hi ha molta menys llum que dins o perquè l'únic que veiem és el nostre reflexa per poder-nos pentinar.



Crec que per avui ja estarà, m'hagués agradat presentar-vos el cas de perquè la sorra quan es mulla és més fosca, de perquè el cel és blau o fins i tot una pregunta tan absurda de formular com perquè veiem les estrelles. M'hagués agradat explicar-les, però també m'agrada no fer-me pesat, així que per un altre dia!

Ara diumenge ja anirem encarant el tema per tornar a presentar els poemes de la secció de primavera de … vora el mar

dimecres, 13 de març del 2013

Nanes, supernoves i forats

Lo más incomprensible del universo es que el univero sea comprensible


Bon dia! Ja es va acostant la primavera i com sabeu en res començaré a presentar els poemes de … vora el mar que es troben a la secció de primavera. Tot això la setmana vinent

Avui però, m'agradaria continuar amb explicacions del meu camp científic i us raonaré les idees més fortes i més acceptades, juntament amb les que coincideixen més físics, del formament de forats negres.

Abans però parlarem de les possibles morts d'una estrella, doncs els forats negres s'originen amb la mort de super estrelles.

Intentaré explicar-ho d'una manera senzilla, tot i tampoc sóc un màster ni explicant ni de la física.


Quan una estrella arriba a la fi del seu temps, poden passar 3 situacions que potser coneixeu o us sonen o no. La primera que parlarem és una nana blanca, el segon una supernova i el tercer el famós forat negre.


  1. Nana blanca: Quan una estrella de massa molt petita (més petita que el Sol) arriba als seus últims dies (segles vaja). Durant les seus últims dies, les estrelles, progressivament i suau, es van deteriorant. Les capes exteriors s'allunyen del nucli, com un globus que es va inflant respecte el seu centre. Amb els segles, mica en mica les capes externes es transformen amb radiació de fons (que es pot observar amb la tele apagada, un altre dia que tingui més temps us ho explico) i el nucli, per l'acciço de pressions i diferències de temperatures es contrau com quan comprimim una ampolla per reciclar-la o la molla del boli quan ens avorrim a classe.
    D'aquesta manera queda una petita llum (si considerem el tamany inicial de l'estrella) perduda a l'espai, que més tard s'anirà refredant mica en mica per anar vagant per l'espai.
  2. Supernova: Les supernoves, provenen de les estrelles de neutrons. Són estrelles d'un tamany bastant més gran que el Sol i formades bàsicament de neutrons. Les seves densitats són altíssimes, això provoca que al fi dels seus temps el globus s'infli com abans, però en aquest cas, el nucli s'expandeix, augmentant la pressió de degeneració (que vindría a ser com un inflar més del compte el globus i com és normal, acaba reventant) fins que l'estrella explota, creant una Supernova.
    Us recomano que busqueu imatges de supernoves, són molt atractives i, encara que amb la seva ona de xoc puguin acabar amb la vida d'un sistema estel·lar, també dóna lloc a la possibilitat de crear-ne un de nou al cap del temps.

  1. Forats negres: Possiblement els què tothom tenia ganes de saber-ne. La creació d'un forat negre per una estrella és una de les possibilitats. Evidentment, aquestes estrelles són o gegantines, o de nucli molt pessant. Com en els darrers dos casos, quan arriba al seu fi, l'estrella, amb les densitats altíssimes, augmenta la pressió de degeneració, però aquesta pressió no és tan alta com la que fa el nucli quan es contrau (cas de l'ampolla a les Nanes). Aleshores la temperatura de l'estrella no es tan alta com per evitar un col·lapse gravitatori i, al col·lapsar-se, en nucli “aspira” la capa externa de l'estrella i la força gravitatòria del nucli fa que es formi un forat a l'espai, distorsionant l'espai-temps en el seu camp d'acció. Els forats negres tenen tanta potència d'absorció que són capaços “d'alimentar-se” de la pròpia llum.

    En termes encara més abstractes, aquell globus que inflavem, no podíem continuar donant-li aire indefinidament, aleshores arriba un punt en que la necessitat d'agafar aire és més forta que d'expulsar-ne, ens entra un “col·lapse respiratòri” i hem d'aspirar amb tanta força que el globus perd l'aire i es desenfla i, si estem una mica despistats encara faríem una bona representació de forat negre si per error ens l'empassem!!


Cal dir, que els elements químics que formen les estrelles són elements bàsics també per a la formació dels fenòmens, però ho he intentat explicar com més simple millor.

Espero que hagi estat una explicació per donar-vos una mica d'idea, possiblement m'hagi equivocat en alguna cosa, doncs ho he fet de memòria i a corre-cuita, però espero que la comprenssió sigui millor que la d'abans d'entrar!

Fins divendres!


dilluns, 11 de març del 2013

4 = 5

Avui m'agradaria mostrar-vos la cara que no estic habituat a mostrar en aquest blog. Avui us faré una demostració matemàtica que es pot relacionar amb moltes coses habituals en les nostres vides, en especial a que res és el que realment és, que tothom amaga una cara oculta i que tant els mitjants de comunicació i les altes esferes ens manipulen a la seva voluntat, tots ho sabem i ens ho demostren i no fem res per arreglar-ho?

Avui us convido a que arregleu el meu error, sabeu perquè? Perqué us demostraré que 4 = 5 , tots sabeu que no és cert però jo us ho demostraré i, evidentment hi ha un error, però deixo que el trobeu vosaltres, ja que sinó sempre esperem amb els braços plegats el canvi.


4 = 5


16 - 36 = 25 - 45

Tots dos valors el seu resultat és -20

16 - 36  + 81/4 = 25 - 45 + 81/4

Puc operar a un costat o un altre sempre i quan, a l'altre costat realitzi la mateixa operació ja que d'aquesta manera sumem a – 20 la mateixa quantitat tant a un costat com a l'altre de la igualtat.

16 - 36  + (9/2)^2 = 25 - 45 + (9/2)^2

L'únic que hem fet en aquesta ocasió és posar un exponent al quadrat als valors que teníem com a 81/4 ja que si fem les seves arrels tenim el 9/2 que al quadrat, tal i com hem indicat, obtenim l'equació anterior.
    
    ( 4 - 9/2)^2 = (5 - 9/2)^2

Us enrecordeu de les identitats notables? Ara mateix us faig una mica de memòria. La que farem servir nosaltres és la segona identitat. La segona identitat el que ens diu és el següent: Si tenim un nombre a i un nombre b que siguin reals, aleshores es compleix: Aleshores, podem fer l'operació inversa també.

 
     4 - 9/2  = 5 - 9/2


Aleshores el que ara fem és eliminar els quadrats d'una i altra banda ja que com hem fet al principi, tot el que fem en un costat li hem de fer a l'altre. En aquest cas treiem els quadrats ja que si fèssim l'arrel quadrada dels nombres a un costat i l'altre obtindríem el valor de dintre.

4 = 5

Si fem l'operació de passar a un costat i l'altre una altra vegada, se'ns anul·la la fracció 9/2; aleshores hem demostrat que 4 = 5.


Apali! Feliç dilluns!

dissabte, 9 de març del 2013

El cavaller de l'armadura rovellada

Avui no tinc gaire temps! Així que com he estat fent net a l'habitació i he trobat l'escrit d'un conte que vaig fer quan tenia 14 anyets com a molt iq ue ho vam fer per a l'assignatura de llengua catalana, ambientada a l'època medieval. En fi, és una mica cutre però ja fa quasi bé 10 anys d'això! Apali!!



El cavaller de l’armadura rovellada

Fa anys, molts anys, tants anys com estrelles hi ha en el cel; en un poble va passar una historia que ha quedat marcada a la vida dels pobladors de Cambrige.
Cambrige era un poble del continent d’Ocènia, semblant a l’actual Venècia, per a tot arreu hi havia aigua. El rei d’aquest poble, era un d’especial i diferent entre els de les altres terres medievals, ja que va ser l’únic del món que va concedir el títol de cavaller a un camperol. Aquest camperol es deia Rust Armour, un cavaller d’ulls com el cel i cabell fosc com la nit. Era alt, d’uns 180 cm i fort com un roure... el cavaller perfecte.
En Rust sempre va estar enamorat d’una comtessa que es deia Iraila, era bonica, ulls verds i cabells castanys precipitant per les espatlles, alta, però no tant com ell. Per a la seva sort, la comtessa també estava enamorada d’en Rust. No obstant això, per la seva mala sort, des de ben petits els separava la diferència entre ser privilegiat i no dins la classe social. Per això, quan va ascendir a títol de cavaller, finalment van poder estar junts.

El segon dia d’haver-lo ascendit a aquest rang, el rei va ordenar-li que portés menjar als del poble veí, Lampi, que estava a uns 50 km. En Rust desconcertat de la petició, va preguntar al rei per a què calia dur-los-hi menjar amb el què aquest va respondre que la causa era l’atac d’un drac. Ja feia alguns anys que entre camperols s’explicava la llegenda d’un drac ferotge anomenat Draco que rondava les terres d’Ocènia, però ell no li va donar importància i va endinsar-se pel profund i fosc bosc de Lampi amb el seu cavall negre i blanc, l’Epíleg.

Després del llarg camí, quan va arribar al poblat, no sabia si creure’s el que veia i si ho havia fet la bèstia o no. En Rust va seguir amb el seu propòsit i va anar muntanya amunt per arribar al castell i lliurar el menjar. El castell de Lampi, era un castell preciós i gegant, però ja només quedaven bocins d’enderrocs i cendres. La tristesa es podia respirar en l’aire, de cop i volta un mal auguri va entrar dins el cos d’en Rust i va tornar com un llampec cap a Cambrige.
A mig camí entre els pobles, es va trobar amb una estranya persona, quelcom semblant al que ara anomenem mag. Aquest individu, va dir una cosa molt rara: “Només la força de salvar l’ànima estimada, pot guanyar al ferotge drac” I va desaparèixer barrejant-se amb l’aire.
Al arribar al seu poble natal, es va trobar tot l’exèrcit ferit a terra, tot estava totalment destruït. En l’últim sospir del rei, va poder facilitar unes paraules a en Rust: “Al far, la comtessa Iraila...” i va caure als braços de la mort. Juntament amb l’Epíleg, el nostre cavaller va agafar el camí que conduïa al far.
En arribar a l’indret, tot era un paisatge d’esquelets i difunts, n’hi havia tants, que s’hi podia construir el castell més gran del món. Va entrar a una cova propera on s’hi sentia l’onatge del mar xocant contra els penya-segats. En Rust no imaginava el que veia, 6 m de drac i d’un color verdós i Iraila al costat de la bèstia. Després d’una ferotge i sagnant batalla, el cavaller va caure vençut a terra, li pesava el cos, l’armadura, ja no podia fer res més per a salvar-la. El drac, en veure la indisposició del seu oponent, els seus ullals s’aproximaven amb funció d’atipar-se de les precioses carns de la comtessa, a l’instant, la ràbia va impulsar a en Rust a intentar-ho per darrer cop, agafant l’espassa i clavant-li al cor d’en Draco, regirant la fulla fins a més no poder.
Vençut pel pànic de tenir la sensació de perdre la seva estimada, es van fondre amb una abraçada i va entendre el que l’individu del bosc volia dir. Però encara no havia acabat, amb els últims esforços del drac abans de caure abatut, aquest amb la cua va empentar als dos enamorats pel precipici fins que es van fondre entre la boira del fons i les onades.

Uns dies més tard d’aquesta tragèdia, diuen que pel mar surava l’armadura del cavaller Rust, una armadura rovellada per l’aigua salina del mar on va morir amb la Iraila.

Des d’aquell mateix instant, des d’aleshores, se’l coneix com a Rust Armour, el Cavaller de l’Armadura Rovellada.

dijous, 7 de març del 2013

Esas cosas insignificantes llamadas esencias (Parte 2)

Esas cosas insignificantes llamadas esencias. Segunda parte



¿Habéis pensado en la respuesta? La verdad es que hay muchas variantes que al fin y al cabo llegan a la misma conclusión.

Si antes de empezar a redactar mi cogito a la realización de la respuesta, apuesto por hacer un par de referencias, supongo que no os enfadaréis. Trata de dos personas realmente inteligentes, realmente interesantes y realmente reales. No voy a decir su nombre por respeto, pero la verdad solo tenía pensado mencionar a una.

La primera a la que quiero hacer aparecer entre estas lineas es una persona que me ha enseñado a buscar el equilibrio entre mis dos pasiones: El arte y redacción con la ciencia y tecnología. Saco a esta persona aquí no por el mero echo de enseñarme que dos caminos, que a la vista parecen distintos, pueden ir cogidos de la mano; sino por enseñarme en su momento, a mi y a todos los que estaban a su alrededor muchísimas cosas, pero hoy solo comentaré una: Una argumentación sobre la verdad, que se debe considerar como cosas verdaderas y que no. Realmente te paras a pensar y la verdad es la sustancia no física que contiene más variantes, más capacidad de discutir, de subjetividad, de discernir. La verdad, como esas pequeñas cosas que nosotros valoramos solo en circunstancias de vacío, es esencial en los aspectos en la que la valoramos.

Por otro lado, la otra persona es del mismo ámbito y estuvimos hablando ayer. La conversación va más encaminada a los aspectos esenciales de los que hablaba el martes, esas cosas insignificantes que no le damos importancia. De la misma manera que os formule con anterioridad la cuestión sobre si somos capaces de valorar esas pequeñas cosas, el me pregunto si, una vez todo este mal camino haya pasado, seremos capaces de aprender de nuestros errores para no tropezar con la misma piedra más adelante. Hoy no voy a contestar a esta pregunta, pero si que voy a hacer referencia a lo que la derivó. Cuantas cosas se han perdido y aún así, seguimos adelante con nuestras vidas, pero ¿que pasará cuando no haya más que perder? La respuesta inmediata y sencilla es que seremos libres. Pero también da que pensar en las pequeñas cosas que perdemos que no dábamos importancia.

Después de daros un tostón de conversaciones ajenas, aunque relacionadas con el tema; os voy a dar un resumen de lo que será mi respuesta a la pregunta que os formulé. Sinceramente creo que, el ser humano no está preparado para vivir con la simple esencia de su existencia, una vez consigue valorarla y seguir su camino para adquirir otras esencias y otro saco lleno de información absurda que no recordaremos en nuestros malos días, solo avanzaremos con la espalda cargada de ese saco, suponiendo que las esencias propias siguen tu camino rastreando tus huellas. Somos la especie más cualificada para tropezar mil veces con la misma piedra y aún así, una vez la volvamos a encontrar a nuestro paso, abalanzarnos sobre ella. Podemos perder todo a nuestro paso hasta esperar sentado a que las cosas insignificantes vuelvan a nuestro camino, para volver a intentar coger aire para el impulso del siguiente paso y volver a despreciar el ímpetu de éstas para avanzar.

Así somos los humanos, seres que como bien dice Carl Sagan en su documental de Cosmos, corresponde a los segundos del último minuto del 31 de diciembre en el calendario del universo, considerando los primeros segundos del 1 de enero como el inicio del Big Bang, a la vida humana des de sus inicios en la evolución de los simios. Pero nos corroe la ignorancia de pensar que somos los amos del universo.