Nostàlgia
abatuda
Quatre
rimes ja no basten,
per
sentir-nos al costat,
l'un
de l'altre esmentant històries
o
relats d'avantpassats.
I
ja es perden algunes cultures,
petites
bases i algun costum,
habituats
a màquines elèctriques
que
teclejen el teu absurd.
Queden
lluny aquelles tardes,
plenes
de plomes i papirs.
Tintades
per barbarismes absurds,
cada
nit en mil sospirs.
Quants
matins segant el camp,
que
passaren les nostres generacions,
sense
poder llegir un poema,
sense
poder escriure un vers.
La
repressió que els hi va caure,
sobre
la llengua de naixement,
vora
les conques del riu Ebre,
allà
a la vora del 39.
Dones
proeces empresonades,
dins
de cases del burgés,
gent
de classe adinerada,
de
dretes i en claustres com esclaves.
Crits
de guerra s'escoltaven,
“contra
el feixisme lliutarem”,
a
cop de bala els callàven,
per
no escoltar-los mai més.
L'esgarrifança
ens apoderava,
la
victòria era un somni,
plena
de sang ens despertava,
a
les conques del mediterrani.
El
català una utopia,
reprimien
tot a qui el parlés,
discriminació
pel qui defensava,
la
seva llengua, els seus drets.
Van
callar a moltes boques,
la
violència el seu poder,
nosaltres
utilitzant les paraules,
vam
fer entendre el seu parer.
Vam
lluitar amb valentia,
la
bèstia destronava del poder,
quaranta
anys d'hipocresia
i
una resistència d'amor i urgull.
No
és només llengua, sinó cultura,
manera
de viure o de pensar.
Sinó
digueu-me vos, perquè tants anys perdura,
amb
tanta riquesa i autors d'altura.
Escrivint
poesia he recordat,
caient
dins la nostalgia de la nostra societat.
Em
descrit paissatges, històries i l'amor,
avui
escric les tres dins d'un cant de dol.
Moltes
persones van morir,
defensant
els seus colors.
L'escut
d'or defensa els nostres drets,
i
les cuatre marques vermelles són el nostre record.
D'una
terra mai abatuda,
d'una
gent amb creença i cultura,
d'una
manera de viure, lluitar i pensar,
d'un
sentiment tant fort que mai morirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada