Carpe diem

Carpe diem

Incertesa per saber el que ens ofereix,
és quelcom que els nostres caps no poden evitar,
en un camí ple de rocs i bardisses
i una obsessió per mirar endavant.

No es bona l'addicció de mirar enrere,
perquè a vegades abusem massa del record,
més val aprendre dels errors a no girar la vista
i, així, evitar el tornar-nos a entrebancar.

Perquè el passat té la facilitat per generar
les pedres més grans que estanquen el futur,
les que quan es presenta el present metafòric,
no donen opció de seguir caminant...

són les que impedeixen el famós Carpe Diem
i la traducció vulgar de viure el moment.

Misteri/Misterio

Misteri

Crec que la situació requereix misteri,
dins de la temptació de caure a l'addicció
de tornar-me a perdre entre les ombres
i no desfer-me mai de la condemna que em perpètua.

Empresonar-me dins els teus ulls,
perdre'm en el cel que generen els teus cabells,
adormir-me a la calma dels teus braços
i escriure-li a la soledat tots aquests versos.

Per això mateix és un misteri la situació,
per això mateix aquesta droga m'abraça per recaure,
però les coses estan canviant i el vent bufa de cara;
deixem que sigui el destí qui porti les aigües al mar.

Temptació/Tentación

Temptació

En mig procés de renovació,
he estat a punt de caure en els paranys;
en què els teus ulls fossin temptació
de submergir-me dins un altre engany.

Caure a la decepció de perdre-ho tot,
del què per mi era un pas important,
un esbós d'una estructura precoç;
d'un disseny de mitja vida per endavant.

Sentia com els pètals d'aquella rosa,
estaven podrits amb l'espera impacient
de no sentir-me capaç de tornar a escriure
aquells capítols plens de sentiments.

Però davant de les adversitats,
existeix la llum de l'esperança;
plena de paraules amb diversitat
en un món ple de mancances.

Mes val que s'esfumin els mals preludis
i que només restin dies de primavera;
que la tardor és bonica amb els seus aspectes
de nits fosques, fredes i sense espera.

Fugitiu/Fugitivo

Fugitiu

Tan presoner i tan lliure a la vegada,
camino per les sendes de l'existència;
divagant entre l'oblit i la sal
d'uns llavis de textura caducada.

En la comissura d'aquells petons,
neix la fissura en la què cabo la meva tomba;
excés de fang en una bogeria sense sostre
quan les mans s'impregnen de dolor.

M'adhereixo a les barres d'aquesta presó,
condemna de cadena perpètua de aclaparadora felicitat;
abraçat pels llençols d'un cel estrellat,
arraconant-me a cada cantonada d'absència congelada.

Procuro pintar les nits amb tinta de colors,
encara que les sentències boreals em jutgin
d'una cordura plena com el buit
quan represento ombres sobre la foscor.

I orientant-me a la lluna he perdut el nord
confós pel costat on sortirà el sol
i per on renaixeran els somnis
quan es mori la disjunció de la realitat.

I malgrat no conegui la direcció adequada,
deixaré les petjades amb somriures impregnats,
buidaré les alforges de llàgrimes i records
i esborraré els retalls d'una vida que assaboreix a nostàlgia;

plasmant els anals que encara estan per escriure.

Marges/Cunetas

Marges

Arracono les males herbes en un marge,
per deixar que floreixin les flors en primavera;
intento deixar fora del camí aquelles bardisses
que un passat em van atabalar.

Malgrat la nostàlgia jugui males passades,
procuro no mirar-les sovint.
El camí de la vida ja és suficientment curt
com per parar-nos a pensar.

I ara rego amb estima les flors que un endemà,
naixeran i creixeran amb la força equivalent
amb què les meves passes trepitgen aquest camí.

Serà doncs, quan per fi podré observar tranquil,
els marges en els què ja no m'importarà bolcar;
perquè estaran plens de vida i felicitat.

Records de nits fosques/Recuerdos de noches oscuras

Records de nits fosques

Observo en la llunyania
aquelles nits que irònicament,
intentava escriure els versos més bonics d'aquests indrets;
però el meu cor no podia.

Ara, ja no penso que la nit és fosca,
pel simple fet que els teus cabells m'envolten,
ni que a la lluna l'acompanyen les estrelles
per visualitzar la bellesa dels teus ulls.

Els meus llavis dibuixen un somriure sincer
davant una nit envoltada d'encens;
inhalant cada aroma diferent,
en què la canyella es barrejava amb els cossos.

Ara la sang que tenyeix les fulles,
desprenen tot tipus de sentiments
i la tinta amb gust de sal del punt i final,
ha esdevingut un punt i a part.

Sempre es pot tornar a començar,
encara que la nit sigués fosca.

Genocidis/Genocidios

Genocidis

El Sol s'amaga al fons de l'eternitat,
la lluna és còmplice del genocidi de la llum;
les cigales canten davant de tal sacrifici
i els llops pateixen la seva absència.

La brisa fa ballar tendrament les branques,
acompanyades per uns núvols de superfície supèrflua;
amenaçant el punt d'ebullició de l'asfalt,
juntament amb la boira que posteriorment crearà.

I la llum que emergeix artificialment,
es perdrà entre les capes mullades i espeses;
lluitant per trobar la sortida de la penombra.

Perquè només resten unes poques hores
per a què el sol torni a governar.
És tan fàcil com saber que no hi ha llum sense foscor.