Del cel a l'infern (Format físic)

Bon dia!

D'igual forma que vam fer amb ...vora el mar, us deixem un enllaç on podeu accedir al format físic del llibre Del cel a l'infern, els poemes dels quals els podeu veure en les darreres publicacions.

També hi ha l'edició en castellà per si alguna persona estigués interessada! Salut!!

http://www.lulu.com/shop/samuel-m%C3%A1rquez-hern%C3%A1ndez/del-cel-a-linfern/paperback/product-21841023.html

L'infern, només fum

L'infern, només fum

Entre foc i flames he viscut el purgatori;
cremant cada instant, cada segon.
Ara sembla que tot s'evapora,
bullen els records de l'existència.

I, encara que aquesta addicció em condemna,
ja no supuren les ferides del camí;
cicatrius obertes, però curades,
del llarg passeig de l'oblit.

En el cel s'hi respira la calma,
la vesprada fa present el roig infern;
s'amaga el Sol per despertar la lluna,
que avui gaudeix de vida plena.

Fins i tot avui que la nit és fosca,
l'esfera nívia il·lumina el pas;
guiada per estrelles i planetes,
vestida amb indumentària d'esperança.

M'obre camins que creia tancats,
ara escric el meu destí en plaques de marbre
i, malgrat la teva imatge recorre el meu cap,
endinso les mans al mar i per sobre em tiro l'aigua.

Ara si, per fi,
el foc és només fum;
l'infern, només fum.

El comiat (t'estimo)

El comiat (t'estimo)

Si, tornem a la rutina.
Semblava oblidada,
però sorgeix entre els meus ossos.

El comiat, feia temps que sabia que, un dia o altre
havia de trobar significat a aquest substantiu
que deixa un amarg sabor a la boca.

Malgrat aquest,
el sabor amarg sembla dolç
en comparació amb el regust que m'ha quedat a mi.

Sé que tornaré per dir-te adéu
i, també, ho sento. Aquest sentiment pesa massa en mi
i no podia viure sabent que mai vaig arribar a dir-te
el vaig arribar a estimar-te.

      Encara que tu ja ho sàpigues, necessito dir-t'ho.

I m'arrepenteixo de no haver-ho fet avui,
perquè mai sabem quan serà el nostre últim sospir.
I si hagués estat... avui?

De totes maneres tot es resumeix
amb un pronom i un verb: t'estimo,
et vull o et necessito és per ambiciosos
i no crec que l'amor sigui una possessió.

Roses blanques

Roses blanques

Del jardí de l'esperança han sorgit les llavors,
boniques flors creixen fortes esperant el seu destí.
Roses blanques hi tinc plantades perquè els colors de la nit,
les tenyeixi del color que vulgui encara que sigui de l'oblit.

Una d'aquestes he tallat, la més bonica, la més forta,
que malgrat tingui un paral·lelisme amb tu,
és la que més m'ajuda a tirar endavant,
a poder lluitar per canviar aquest camí que la vida ens ha deparat.

Amb ella seguiré caminant,
per la sendera que me marcat,
la d'esperança i la soledat,
la de la lluita pel propi benestar.

I deixaré en el desert de la meva vida,
marcades les petjades per trobar un nou far,
per poder seguir avançant
fins que la mort arribi a les meves mans.

I en diades de sant Jordi obriré el cor,
tenyiré de sang els pètals d'aquesta bella flor.
Un per un per cada any el 23 d'abril,
fins que el mateix deixi d'impulsar els glòbuls vermells.

I els deixaré a la porta del record,
te la regalaré com mostra del que tu has estat per mi,
la meva pròpia vida deixaré un cop a l'any a les teves mans,
doncs per molt que intenti oblidar-te, sempre restaràs en la eternitat.

Jardí de l'esperança

Jardí de l'esperança

M'empleno la vida de versos,
intentaré trencar amb la rutina de la tristesa,
per fer, si més no, frases en textos
plens de somriure i optimisme.

L'esperança és aquell raig de llum
que entra per una escletxa petita
d'aquesta habitació fosca de quatre parets
i és capaç d'il·luminar una sendera de llibertat.

I per això, seguint aquest feix,
encamino el purgatori de l'alliberació,
de afogar d'oxigen les flames d'aquest infern,
d'intentar cercar aquesta llum que ve del cel.

I amb aquesta, malgrat estigui en l'endemig,
alimentar tota terra fèrtil que em simbolitzi,
vitalitzar la poca vida que em deixà l'hivern
en el moment de la nostra partida.

En la terra plantaré el meu jardí,
flors, arbres fruiters i oliveres,
perquè amb aquest simbolitzaré la independència,
que aconsegueix el cap sobre el meu cor.

D'aquesta manera conservaré el teu record,
però en aquest cas sense nostàlgia,
i seguiré el consell que em va arribar,
des del purgatori amb esperança:

“Plantar una flor és creure en l'endemà”

Pluges boreals

Pluges boreals

Les teves cortines tapen al sol,
només desitjo vorejar-les amb les mans,
decantar-les per deixar entrar la llum,
per buscar nous horitzons.

Cercar un nou destí,
veure el món a través dels meus ulls i no dels teus,
apropiar-me dels escrits vitals
i començar, altre cop, de nou.

I m'apodera l'excentricitat;
el·lipse infinita sense final,
abduït per aquesta maleïda espiral,
esperant un destí aeri sense terminal.

Arrancar cada paraula del meu cap,
estripar cada fotografia i cada imatge,
cremar els records tots plegats,
extreure la teva memòria dels paisatges.

Apoderar-me de tots i cada un dels fotons,
absorbir dels feixos de llum tots els colors,
abolir-los per deixar el negre a la fosca nit
i projectar-los, tots de cop, just abans de trenc d'alba;

descarregar aquesta cromatografia d'il·lusió
en cortines d'aurores i pluges boreals.

Qüestions quàntiques

Qüestions quàntiques

Sóc viu o sóc mort?
La sensació palpable del meu rostre
afirma la vitalitat del meu jo,
però la percepció de l'aire fred em confon.

No és física la sensació de l'ànima,
21 grams exhaurits en defunció;
petita massa reduïda que esdevé
a la teoria principal dels dos cossos.

Però n'hi a un que predomina en l'altre
i jo sóc el que resta insignificant,
aleshores, estic viu o estic mort
si el pes que falta se l'ha endut l'albada?

Diuen que en teories quàntiques
pots estar viu i mort a la vegada,
que existeixen realitats paral·leles
definides per un gat dins d'una caixa.

Aleshores em qüestiono,
com puc estar viu i mort a la vegada
en una mateixa dimensió
i en un mateix univers?

Quines preguntes més absurdes
quan la solució està en què tu i jo
hem compartit una mateixa realitat.