El
segon cas va ser més especial i més important per a mi encara que
no va provocar tant de rebombori. Va ser al cap d'un any dels fets de
Càrdova. Després d'un mes de recuperació i baixa a causa del tret,
vaig continuar investigant i resolent casos, fins que al cap d'un any
em van trucar per a contractar-me per un cas de narcotràfic a un
poblet petit d'una comarca gironina. Per aquella època anava un xic
més deixat que ara, amb el cabell a mitja alçada de l'espatlla i
amb una barba curta i arreglada; continuava gastant la mateixa
vestimenta i els mateixos vicis, això si. Un cop arribat al poblet
d'uns tres mil habitants, vaig dirigir-me a l'ajuntament d'aquest per
tal d'informar-me de l'indret que calia investigar i buscar les
proves necessàries.
Allà
hi havia una petita sala dividida en tres, una per l'alcalde, una
pels regidors i secretaris i l'altre pel cos de guàrdia municipal.
Em
vaig trobar amb el regidor de ciutadania que era el que em va trucar.
El senyor González era amic de l'alcalde de Càrdova i entre
informació privilegiada d'aquest, la reputació externa i el
prestigi que vaig guanyar-me amb els meus trenta-tres darrers casos;
va decidir que la meva contractació era la més adequada per assolir
els objectius positius de cara a la lluita contra el tràfic de
drogues al poble.
Al
arribar allà em portà al restaurant del poble, per menjar alguna
coseta i posar-me al dia del cas. El capvespre queia lentament i la
carn a la brasa amb bolets i el vi amb porró que rajava amb
abundància va fer que l'estona de sopar fos menys incòmode i
llarga. En fer els cafès vam fer una cigarreta i vam sortir del
restaurant. Anant en direcció a la casa de la vila vàrem passar per
davant d'un bar en què la gent hi abundava tan a dins com a fora;
les seves cares buscaven respostes en un cel en què era ple
d'estrelles, d'altres es sentien els reis del món, d'altres ja jeien
asseguts al replà que hi havia per entrar... González em digué -Oi
que sembla un bar normal en una nit de divendres? Doncs si t'endinses
més enllà de la porta del lavabo trobaràs les respostes al nostre
cas.- vaig
observar i li vaig contestar –
I perquè no hi entreu i els deteniu a tots?- - Falten proves-
va respondre'm fredament-De
seguida s'ho ensumen i si hi entres només hi trobes una sala de
jocs, billars, futbolins, olor a tabac i gent d'alt nivell econòmic;
sospitós però no decisiu.-
Vaig assentir amb el cap i vam anar rumb a l'ajuntament.
Un
cop vam arribar allà em digué –
Et presento la Sandra, és una jove detectiu del poble que ha acabat
la universitat fa poquet i porta un mes investigant per intentar
deixar al descobert el narcotràfic generat en el bar que has vist.-
Sí,
la Sandra és la meva ajudant i la meva parella. La vaig conèixer en
aquell poblet abandonat de Girona i aquell va ser el primer de tots
els casos que vam fer plegats.
La
Sandra continuava amb la bellesa que presentava per aquelles èpoques.
De pell morena i cabells negres, ulls marrons mel i penetrants, un
cos jove i ben definit i un somriure fred com el gel la definien a la
perfecció. Un jove diamant en brut, intel·ligent i eficaç en la
feina, astuta i amb una picardia i mala llet impressionant, això si,
quan calia; els seus vint-i-un anys no estaven pas mal aprofitats.
Vàrem estar pensant quin podia ser el millor moviment per enxampar
aquells camells i al final vam decidir d'entrar en aquell bar
d'incògnit. De fet, els únics que coneixíem la investigació érem
la Sandra, el regidor i jo.
Vaig
estar-me dues setmanes fent-me passar per un addicte a les
substàncies il·legals. Només em va caldre demanar dues copa de
Macallan
de 12 anys sense gel i fumar algun que altre puret perquè
m'agafessin com una persona que anava allà a pel que anava. Vaig
agafar tantes confiances amb els traficants de drogues, una família
italiana que venia des de Nàpols força sovint i que en una nit
cobraven molt més que jo i la Sandra ara en un mes; que només
arribar allà amb ells sempre em deixaven veure i seleccionar el
material que havien portat i que em feia més el pes.
En
una nit de setembre vam entrar amb els camells a la cambra i mentre
mirava el material, vaig aprofitar un instant de distracció per
obrir la porta del darrera del bar, la que connectava amb el carrer
paral·lel al principal. Va venir tot el cos de policies tant per
davant com per darrera i els vam enxampar amb tot sobre la taula.
De
fet aquest cas va crear molta polèmica ja que després d'interrogar
als culpables ens van facilitar la informació de qui els ajudava a
entrar al país sense ser enxampats i la notícia ens impactà a
tots; era el mateix alcalde del poble que per ajudar-los a entrar la
merda a la vila, s'emportava uns beneficis d'un quaranta per cent del
material venut.
La
resposta de la Sandra, que va treballar espectacularment sorprenent
en la investigació, a aquesta barbaritat, va ser que abandonava el
cos de policia i de detectiu del poble, ja que li feia vergonya
treballar per un poble en què l'alcalde era un corrupte acabat.
Va
ser llavors quan li vaig oferir treballar colze amb colze amb mi i
quan, amb el temps, ens vam acabar enamorant.
