La lluna amb la seva mel

La lluna amb la seva mel

Per tu arrencaria del cel els núvols,
perquè el sol brillés una mica més cada capvespre.
Per tu robaria les ones del mar,
perquè la lluna ballés només amb les estrelles.

I és llavors quan vull solcar el cel,
per poder apropiar-me la llum;
I encara que estiguis cega per veure-ho
regalar-te cada porció de la meva alè.

Un cop tingui aquesta en el meu poder,
et regalaria la lluna amb la seva mel
per endolcir totes les teves paraules.

I així d'una vegada regalar-te el meu voler
per poder unir el meu tacte amb la teva pell
i d'una vegada obrir el cel dels meus somnis.

Xisclets

Xisclets

M'imagino el teu somriure a tots costats,
és un bon motiu per escriure un relat.
Més bé amb aquest escriuré poesia
o si més no, com sempre dic, ho intento.

Perquè veure't feliç és el que més em complau,
la teva boca junt amb els teus llavis són obra d'art.
I representen molt per a mi cada xisclet,
doncs quan vam compartir uns dies, no parava d'escoltar-los.

Possiblement no segueixi la rima,
ni tan sols la mesura o la mètrica,
però t'asseguro que el que si segueix són les pulsacions.

Accelerant-se a cada instant,
impacients a cada bateg,
per a què el teu somriure torni escoltar.

La nit manca de somnis

La nit manca de somnis

La nit m'abraça i vull dormir-me als seus braços,
però els somnis no em deixen dormir,
són paranys que sé que no són realitat
i que aquests desitjos no es poden complir,

no es poden complir si tu no hi ets,
per ajustar-me a la mesura de les teves mans,
per acomodar-me sobre les espatlles i decantar,
aquell cabell de color negre recordant el cel de nit.

Lluny queden aquelles nits que compartíem somnis,
però no de les nostres memòries que encara hi són presents.
Era la calma absoluta en l'endemig d'un infern
creat pels éssers humans i no pensat per dormir,

sinó per a transportar-nos o traslladar,
però va fer la seva funció quan dormíem abraçats;
ens van fer viatjar per la brisa del mar que venia del costat,
passejar per la platja descalços i volar entre les estrelles...

queden lluny aquelles nits en què agafats l'un de l'altre,
intentàvem tornar els nostres somnis en realitat.

Pel significat

Pel significat

Com vols que pugui estirar-te
si les sensacions recíproques s'han esborrat;
destruïdes per l'aigua de primavera
i secant l'escampada tinta a ple estiu.

Pot ser que no quedi res entre nosaltres
ja que el temps i la distància ens ha marcat.
Sé que per metres i segons el cor s'amaga
en sentiments que mai del tot quedaran ocults.

Ho saps, saps que això nostre mai morirà,
per l'eternitat estarem marcats per un eclipse
què sols ell decidirà quan ens haurem d'ajuntar.

I ho saps, ho saps pel simple fet del significat;
ho saps perquè per molt que tot això ens separi,
sempre quedarà allò recíproc dins el nostre cor.

Divagant per la raó

Divagant per la raó

Sento el teu perfum en l'aire,
la calor de l'estiu evapora la suor.
L'aigua no és cap mena de solució
quan el teu record recorra la meva pell.

De les escales que em porten a l'esfera,
m'he perdut a mig camí;
allà on dormen les estrelles,
el teu cor i el meu desig.

I esperant el tren que em porta al teu costat,
he perdut la noció del temps
i entre les mans s'escapen els segons.

Mentrestant escric aquests versos,
perduts per la memòria del teu ser
quan divago entre idees abstractes de la raó.

El camí escollit

El camí escollit

Sengles senders disposa la meva ment,
però oblidar el teu record no és l'escollit.
es que la distància és la que marca els passos
d'aquest amor perdut entre quilometres.

El record del teu cabell l'acaricio entre estrelles,
per elles vaig solcant les gemmes com per la teva pell;
suavitzant en cada instant el contacte amb la lluna
i imaginant teus ulls allà a la llunyania.

És inesborrable els moments compartits,
aquests van ser pocs però intensos
i en tots sense tenir seny.

Et portaré amb mi encara que en la decisió
pesin la teva imatge i els segons
en aquest camí que em porta fins a tu.

Se'ns escapa el temps de les mans

Se'ns escapa el temps de les mans

Se'ns escapa el temps de les mans,
és impossible negligir el seu pas.
Maleïda mesura temporal relativa,
que sempre acaba per trencar amb la distància.

I si poguéssim viatjar a la velocitat de la llum,
podríem manipular els segons que ens separen;
veure la vida amb els espectres electromagnètics
que ens ofereixen una gamma amplia de colors.

Però no és així, som simples i lents,
tan abstractes que el temps ens passa factura
i ens influeix juntament amb la separació.

Perquè lluny queden ja aquelles nits,
que desitjàvem somiar per poder-nos veure
i en nits insomnes en la lluna veure el teu somriure.