Ombres
Ombres,
s'oculten a la foscor,
companyia abstracte del cel astral
en aquest infern terrenal.
dissabte, 30 de maig del 2020
divendres, 29 de maig del 2020
Presoner de l'oblit
Presoner de l'oblit
La lluna somriu,
vestit extens en un cel ple d'estrelles.
Somïa, com en aquests indrets fa el Sol,
que espera que el teu nom faci honor al despertador.
El sol, com jo,
decideix que no existeix per somiar
i aquests somnis s'esvaeixen
com boira en primavera.
Malgrat m'agradi la lluna,
l'altre comparteix paral·lelisme amb mi;
tot i que il·lumini el cel clar,
està totalment apagat.
No somriu, no està trist,
simplement es mostra de cara
i sovint entre núvols per no ser vist.
S'amaga a simple vista dels ulls de la gent
amb ningú vol compartir l'experiència
de ser un presoner més de l'oblit.
La lluna somriu,
vestit extens en un cel ple d'estrelles.
Somïa, com en aquests indrets fa el Sol,
que espera que el teu nom faci honor al despertador.
El sol, com jo,
decideix que no existeix per somiar
i aquests somnis s'esvaeixen
com boira en primavera.
Malgrat m'agradi la lluna,
l'altre comparteix paral·lelisme amb mi;
tot i que il·lumini el cel clar,
està totalment apagat.
No somriu, no està trist,
simplement es mostra de cara
i sovint entre núvols per no ser vist.
S'amaga a simple vista dels ulls de la gent
amb ningú vol compartir l'experiència
de ser un presoner més de l'oblit.
dimecres, 27 de maig del 2020
Tanco els ulls, confonc la realitat
Tanco els ulls, confonc la realitat
Caic de peus a terra,
les mans m'ajuden a no ensopegar-me;
l'impacte ha estat suficientment dur,
com per no tenir forces per aixecar-me.
Tanco els ulls, confonc la realitat.
Em disfrasso amb somriures artificials,
m'amago sota un abric d'alegria
en el què hi habita la soletat.
La boira es fa densa,
la condensació es fa present als ulls;
plens de tristesa i nostalgia,
plens de records, plens de res.
Plena és la vida com ho està de somnis,
buida és la meva al despertar,
ja suficientment freda és aquesta
com perquè tot ara hagi acabat.
No distingeixo la distància del cel a l'infern,
només sé que just al mig no puc incorporar-me.
Tanco els ulls, confonc la realitat.
Caic de peus a terra,
les mans m'ajuden a no ensopegar-me;
l'impacte ha estat suficientment dur,
com per no tenir forces per aixecar-me.
Tanco els ulls, confonc la realitat.
Em disfrasso amb somriures artificials,
m'amago sota un abric d'alegria
en el què hi habita la soletat.
La boira es fa densa,
la condensació es fa present als ulls;
plens de tristesa i nostalgia,
plens de records, plens de res.
Plena és la vida com ho està de somnis,
buida és la meva al despertar,
ja suficientment freda és aquesta
com perquè tot ara hagi acabat.
No distingeixo la distància del cel a l'infern,
només sé que just al mig no puc incorporar-me.
Tanco els ulls, confonc la realitat.
dilluns, 25 de maig del 2020
Del cel a l'infern (2011)
Avui us presento el llibre de poesia Del cel a l'infern, redactat entre el 7 de gener i el 3 de febrer de 2011.
Aquest llibre forma part d'una trilogia corresponent a una seqüència autobiogràficacircumstancial d'aquell moment. En els propers dies o mesos, es presentaran els poemes d'aquest llibre, per després endinsar-nos a la segona part (La lluna) i finalment a la tercera (...jugant amb els estels).
Espero que gaudiu la lectura, fa tant de temps que no els llegeixo que crec que no ho faré tampoc quan els publiqui al blog! Prefereixo anar a cegues i presentar el que vaig fer al seu moment.
Us deixo les cites de l'entrada! Salut!!
Aquest llibre forma part d'una trilogia corresponent a una seqüència autobiogràficacircumstancial d'aquell moment. En els propers dies o mesos, es presentaran els poemes d'aquest llibre, per després endinsar-nos a la segona part (La lluna) i finalment a la tercera (...jugant amb els estels).
Espero que gaudiu la lectura, fa tant de temps que no els llegeixo que crec que no ho faré tampoc quan els publiqui al blog! Prefereixo anar a cegues i presentar el que vaig fer al seu moment.
Us deixo les cites de l'entrada! Salut!!
“La despedida es el umbral del cielo
y la esencia del infierno”
[Emily Dickinson]
“Dame la mano que contigo es más llevadero,
este camino que conduce del cielo al infierno.”
[Carlos Chaouen, Que te diría.]
“Yo bajando a los infiernos y tu
cruzando el paraíso”
[José Maria Sanz. “Loquillo”, Cruzando el paraíso]
“mis alas volvieron rotas
y entre otras cosas
ya no escriben con tinta de luz.
El paraíso deviene al infierno (···)”
[Enrique Bunbury (Héroes del silencio), “En los brazos de la fiebre”]
diumenge, 24 de maig del 2020
El Poeta Halley
Bon dia!
Fins aquí han arribat els versos prohibits que estaven redactats. No sé si algun dia seré capaç de reprendre'ls o no, però de moment, els teniu disponibles.
Abans d'aterrar de ple al llibre Del cel a l'infern, vull fer una pausa per presentar-vos el que considero una de les joies d'aquesta darrera dècada.
El Poeta Halley és una cançó, del disc amb el mateix nom, del grup barceloní Love of Lesbian. Aquesta cançó parla (o segons l'he entès jo) de la dificultat de trobar la inspiració, d'escriure, de despullar-te de tot pensament i vestir els fulls de paper amb aquests.
Tant amb la poesia com amb el grup de música ens ha passat. No us podeu imaginar la impotència a l'hora de voler crear i trobar-te davant d'un bloqueig mental que no es pot superar.
Un dia, us penjaré la lletra de la banda que parla d'això i que es presentarà al proper cd (el tercer), però que ja la podeu escoltar als directes.
Ara només ens queda gaudir d'aquesta meravella que va fer fa uns anys LoL i del poema recitat per Serrat del final. Gaudiu-ho!
Fins aquí han arribat els versos prohibits que estaven redactats. No sé si algun dia seré capaç de reprendre'ls o no, però de moment, els teniu disponibles.
Abans d'aterrar de ple al llibre Del cel a l'infern, vull fer una pausa per presentar-vos el que considero una de les joies d'aquesta darrera dècada.
El Poeta Halley és una cançó, del disc amb el mateix nom, del grup barceloní Love of Lesbian. Aquesta cançó parla (o segons l'he entès jo) de la dificultat de trobar la inspiració, d'escriure, de despullar-te de tot pensament i vestir els fulls de paper amb aquests.
Tant amb la poesia com amb el grup de música ens ha passat. No us podeu imaginar la impotència a l'hora de voler crear i trobar-te davant d'un bloqueig mental que no es pot superar.
Un dia, us penjaré la lletra de la banda que parla d'això i que es presentarà al proper cd (el tercer), però que ja la podeu escoltar als directes.
Ara només ens queda gaudir d'aquesta meravella que va fer fa uns anys LoL i del poema recitat per Serrat del final. Gaudiu-ho!
dissabte, 23 de maig del 2020
Quan tenia 10 anys
Quan tenia 10 anys
Vaig neixer lluny d'aquí,
en l'endemig de la pobresa i germans morts;
ple de coratge i d'esperança vaig fugir,
per demanar a la vida una nova oportunitat.
La sorra s'escapava dels dits mentre esperava
a que una barca em portés fins aquí.
Quan s'escorría de les mans recordava
a tots els éssers estimats que ja havia enterrat.
Amb prou feines vaig arribar viu,
a cada tempesta quan tenco els ulls recordo el moment,
les onades eren altes i els trons ensordidors
i de les mans mullades lliscaven alguns desconeguts.
D'això ja fa deu anys i ho recordo com ahir,
no va ser mai fàcil viure aquí,
sense amics, sense idiomes, sense estudis
i, a més a més, treballant de sol a sol.
Com de sol a sol, sol em trobo,
marginat per una societat superficial i desigual
que amb el pas del temps res ha canviat;
tot és igual a quan vaig arribar...
quan tenia deu anys.
Vaig neixer lluny d'aquí,
en l'endemig de la pobresa i germans morts;
ple de coratge i d'esperança vaig fugir,
per demanar a la vida una nova oportunitat.
La sorra s'escapava dels dits mentre esperava
a que una barca em portés fins aquí.
Quan s'escorría de les mans recordava
a tots els éssers estimats que ja havia enterrat.
Amb prou feines vaig arribar viu,
a cada tempesta quan tenco els ulls recordo el moment,
les onades eren altes i els trons ensordidors
i de les mans mullades lliscaven alguns desconeguts.
D'això ja fa deu anys i ho recordo com ahir,
no va ser mai fàcil viure aquí,
sense amics, sense idiomes, sense estudis
i, a més a més, treballant de sol a sol.
Com de sol a sol, sol em trobo,
marginat per una societat superficial i desigual
que amb el pas del temps res ha canviat;
tot és igual a quan vaig arribar...
quan tenia deu anys.
divendres, 22 de maig del 2020
Dues flors
Dues flors
Totes dues som flors que ens voleu treure els nostres pètals,
que ens voleu deixar sense aigua ni llum per no créixer més.
Ens ofeguen amb la història que crèieu passada per deixar-nos a l'oblit,
pel simple fet de no entendre que dues persones es puguin estimar.
Molts ens han apartat de la societat, ens han etiquetat d'extranys;
fins i tot parlant de genèticament malformats.
Ens han rebutjat les nostres peticions, els nostres desitjos;
ens han girat la cara quan pel carrer anàvem agafats.
I què té de dolent que dues persones s'estimin,
que molts es capfiquin en arrencar els nostres pètals;
per vosaltres no existeix cap Déu que ens faci bons cristians,
tampoc volem, doncs l'església són els primers que ens trepitgen al passar.
Som dos meitats iguals que per fi ens hem trobat,
no volem navegar més per un mar d'aparences desconegudes,
doncs el verb estimar no ha estat mai definit incorrecte,
per dues persones de sexe no oposat.
Totes dues som flors que ens voleu treure els nostres pètals,
que ens voleu deixar sense aigua ni llum per no créixer més.
Ens ofeguen amb la història que crèieu passada per deixar-nos a l'oblit,
pel simple fet de no entendre que dues persones es puguin estimar.
Molts ens han apartat de la societat, ens han etiquetat d'extranys;
fins i tot parlant de genèticament malformats.
Ens han rebutjat les nostres peticions, els nostres desitjos;
ens han girat la cara quan pel carrer anàvem agafats.
I què té de dolent que dues persones s'estimin,
que molts es capfiquin en arrencar els nostres pètals;
per vosaltres no existeix cap Déu que ens faci bons cristians,
tampoc volem, doncs l'església són els primers que ens trepitgen al passar.
Som dos meitats iguals que per fi ens hem trobat,
no volem navegar més per un mar d'aparences desconegudes,
doncs el verb estimar no ha estat mai definit incorrecte,
per dues persones de sexe no oposat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)