Versos incomprensius
Busco la llum del sol,
entre ombres m'hi sento millor;
em marquen el camí les petjades de la platja,
quan les onades esborren el seu pas.
Se'n van lentament i jo accelero,
seguir-les és la pitjor opció per perdre'm.
Vull volar cap al cel blau clar de la nit,
vull enfilar-me pels rajos de sol que em duuen a les estrelles.
Però caic quedant-me d'empeus,
cicatrius tancades sagnen a raig;
no són les ferides les que provoquen el mal,
sinó les llàgrimes dolces que supuren la pell.
El vent m'empenta amb força visible,
les fulles i els núvols romanen tranquils.
Les bèsties ferotges es tornen manyagues,
se'm tiren a sobre amb ràbia les domèstiques.
Els somnis es veuen distanciats pel somnífer,
confonc la realitat que em desperta quan més dormo.
No hi entenc ni gota de la fase REM,
però és quan sona el despertador quan els somnis tornen.
Tanco els ulls per fer visible el camí,
torno a seguir aquelles pases borrades pel mar.
Què iròniques que són les coses
quan els somriures costen d'extreure.
Ara és quan les poesies no tenen cap mena de rima,
quan els versos no tenen lloc per lligar-se,
quan els curts
es combinen amb els que són eterns...
Ara és quan tot toca un final,
quan tot acaba de començar i es resol el problema.
No és cap altre instant més adequat per escriure
que quan no tens cap idea dins el cap per dir,
per pensar, per dir-la bonica,
per dir-la, comprensivament, poètica
i a la vegada, absurdament, incomprensiva.
dijous, 30 d’abril del 2020
dimecres, 29 d’abril del 2020
Plou a bots i barrals
Plou a bots i barrals
Assegut mirant el cel,
el vent i la pluja sacsejen
timidament el cabell;
alço els ulls contra el vent.
Tot és vermellós en aquest port,
tanta pol·lució no deixa veure les estrelles;
interines absents a les nits de ciutat,
lluna difosa entre els núvols de fum.
Passejo amb calma,
observant els vaixells estacionats,
seguint el trajecte amagat per l'asfalt,
que em duu amb tranquilitat vora el mar;
dormida d'onades generalitzada.
Cansat de veure el panorama
m'encenc una cigarreta.
El fum s'alça dels meus ulls al cel,
tot sembla que s'esfumi en un sospir.
Prefereixo espais rurals,
prefereixo aquella calma que s'apodera
d'una nit de tardor, d'una matinada freda
amb rosada i olor de terra mullada.
Arribo als indrets de casa,
el cel és abraçat pels núvols,
carregats de fúria i mala folla,
precipitant gotes d'aigua contra la terra molla.
Malgrat aquests inconvenients,
petites llums astrals provoquen la màgia;
una petita interacció electromagnètica que ens recorda,
que sense els ulls no veuriem les estrelles.
La boira s'eleva en mars d'espessor,
la forta pluja fa impossible la visió de l'horitzó.
La nit ha caigut trista i abrigada,
avui ens mostra una gran infinitèssima part dels seus encants.
Les espurnes humides esquitxen el meu rostre,
transporto les mans mullades al braç oposat.
La tardor ha arribat, ja no hi ha marxa enrere,
el fred, el vent i la foscor mica en mica predominarà
durant les nits i els dies que plogui a bots i barrals.
Assegut mirant el cel,
el vent i la pluja sacsejen
timidament el cabell;
alço els ulls contra el vent.
Tot és vermellós en aquest port,
tanta pol·lució no deixa veure les estrelles;
interines absents a les nits de ciutat,
lluna difosa entre els núvols de fum.
Passejo amb calma,
observant els vaixells estacionats,
seguint el trajecte amagat per l'asfalt,
que em duu amb tranquilitat vora el mar;
dormida d'onades generalitzada.
Cansat de veure el panorama
m'encenc una cigarreta.
El fum s'alça dels meus ulls al cel,
tot sembla que s'esfumi en un sospir.
Prefereixo espais rurals,
prefereixo aquella calma que s'apodera
d'una nit de tardor, d'una matinada freda
amb rosada i olor de terra mullada.
Arribo als indrets de casa,
el cel és abraçat pels núvols,
carregats de fúria i mala folla,
precipitant gotes d'aigua contra la terra molla.
Malgrat aquests inconvenients,
petites llums astrals provoquen la màgia;
una petita interacció electromagnètica que ens recorda,
que sense els ulls no veuriem les estrelles.
La boira s'eleva en mars d'espessor,
la forta pluja fa impossible la visió de l'horitzó.
La nit ha caigut trista i abrigada,
avui ens mostra una gran infinitèssima part dels seus encants.
Les espurnes humides esquitxen el meu rostre,
transporto les mans mullades al braç oposat.
La tardor ha arribat, ja no hi ha marxa enrere,
el fred, el vent i la foscor mica en mica predominarà
durant les nits i els dies que plogui a bots i barrals.
dimarts, 28 d’abril del 2020
Tu i els teus encants
Tu i els teus encants
Tu i els teus encants,
captats sempre per la meva mirada interna,
tan opacs els superficials, tan clars els profunds;
només cal coneixer el secret per saber-los apreciar.
Poc i manca als teus encants,
això clar, davant dels meus ulls,
tot i que en moltes vegades falti un somriure,
en les situacions de més compromís.
Però no ens enganyem,
sempre diem que busquem el perfecte
quan, realment, el valor de les coses
sempre romandrà en els defectes.
Aquests et fan diferent,
aquests són els encants, és allò que,
malgrat tu et pensis que ja ho coneixes tot,
sempre existeix un motiu per deixar-te impressionat.
I què puc dir, doncs, dels teus encants?
Meravella oculta rere una capa,
en què sovint hi manca el gust de sal.
Tu i els teus encants,
captats sempre per la meva mirada interna,
tan opacs els superficials, tan clars els profunds;
només cal coneixer el secret per saber-los apreciar.
Poc i manca als teus encants,
això clar, davant dels meus ulls,
tot i que en moltes vegades falti un somriure,
en les situacions de més compromís.
Però no ens enganyem,
sempre diem que busquem el perfecte
quan, realment, el valor de les coses
sempre romandrà en els defectes.
Aquests et fan diferent,
aquests són els encants, és allò que,
malgrat tu et pensis que ja ho coneixes tot,
sempre existeix un motiu per deixar-te impressionat.
I què puc dir, doncs, dels teus encants?
Meravella oculta rere una capa,
en què sovint hi manca el gust de sal.
dilluns, 27 d’abril del 2020
Endinsant-me en capes de fulles (Cau la tardor)
Endinsant-me en capes de fulles (Cau la tardor)
Endinsat lentament en capes de fulles,
analitzo la situació que sobrepassa els límits.
No cerco la certesa, no cerco la veracitat,
simplement el que manca a la tristesa, la felicitat.
Però avui el bosc és més fosc,
avui les caduca envolten el terra
protegint els bolets, les castanyes;
creant la fina capa que obstaculitza l'aigua.
Doncs el cel ja no és net i clar;
malgrat les branques fan visible la dispersió cromàtica,
les irregularitats temporals tornen a amenaçar;
avui el bosc és més trist, més pàlid, menys viu.
El vent que esdevé caòtic torna a amenaçar,
a les fulles tranquiles i esteses sobre la superfície terrenal.
Sense adonar-nos les plaques rocoses s'erosionen
i esquitxen sobre les ferides del temps.
Sagna el col·lectiu per les ferides seques de l'estiu,
sagna el cel davant l'orquestra de l'infern.
Tot es contradiu de cop, es dóna la volta a la situació,
capgirant els pronòstics físics i astrals.
Ja no hi ha marxa enrere,
els ocells escampen la boira sobre el cel clar.
Aquesta romàn amb calma ocupant tot l'espai,
que entre les branques d'aquests arbres hi restaven nuus.
La fauna es posa el pijama,
la flora i la vegetació els teixits de bressol;
les aus migren buscant un ecosistema millor,
deixen silenciat i dormit els boscos aquesta nit.
Cau l'etern somnífer sobre la fusta humida,
cau l'eterna pau sobre un terreny deshabitat.
Torna la foscor i la tristesa a córrer les meves artèries,
torna l'odissea d'alçar-se amb la felicitat...
... torna a caure... la tardor.
Endinsat lentament en capes de fulles,
analitzo la situació que sobrepassa els límits.
No cerco la certesa, no cerco la veracitat,
simplement el que manca a la tristesa, la felicitat.
Però avui el bosc és més fosc,
avui les caduca envolten el terra
protegint els bolets, les castanyes;
creant la fina capa que obstaculitza l'aigua.
Doncs el cel ja no és net i clar;
malgrat les branques fan visible la dispersió cromàtica,
les irregularitats temporals tornen a amenaçar;
avui el bosc és més trist, més pàlid, menys viu.
El vent que esdevé caòtic torna a amenaçar,
a les fulles tranquiles i esteses sobre la superfície terrenal.
Sense adonar-nos les plaques rocoses s'erosionen
i esquitxen sobre les ferides del temps.
Sagna el col·lectiu per les ferides seques de l'estiu,
sagna el cel davant l'orquestra de l'infern.
Tot es contradiu de cop, es dóna la volta a la situació,
capgirant els pronòstics físics i astrals.
Ja no hi ha marxa enrere,
els ocells escampen la boira sobre el cel clar.
Aquesta romàn amb calma ocupant tot l'espai,
que entre les branques d'aquests arbres hi restaven nuus.
La fauna es posa el pijama,
la flora i la vegetació els teixits de bressol;
les aus migren buscant un ecosistema millor,
deixen silenciat i dormit els boscos aquesta nit.
Cau l'etern somnífer sobre la fusta humida,
cau l'eterna pau sobre un terreny deshabitat.
Torna la foscor i la tristesa a córrer les meves artèries,
torna l'odissea d'alçar-se amb la felicitat...
... torna a caure... la tardor.
diumenge, 26 d’abril del 2020
Secció Tardor 2010, últim bloc del llibre ...vora el mar.
Bon dia!
Demà començarem a publicar els poemes corresponents a la tardor de 2010, tancant el cicle que havia començat amb la tardor de 2009 i tancant els poemes del llibre ... vora el mar.
Demà començarem a publicar els poemes corresponents a la tardor de 2010, tancant el cicle que havia començat amb la tardor de 2009 i tancant els poemes del llibre ... vora el mar.
Us deixo els noms dels poemes presentats a la secció d'estiu, els quals els podreu trobar a les anteriors entrades:
SOLSTICI D'ESTIU
1. Sobre catifes de sorra (dies d'estiu)
2. Escuma
3. Bona nit
4. Van i venen
5. Màgica nit de Sant Joan
6. Poesies recordades I (Lo pi de les tres branques)
7. Poesies recordades II (La font de'n Mingo)
9. Els focs de Blanes
10. Maravella artesanal (Les festes del Renaixement)
11. Petjades eternes (El far del fangar)
12. Heliocentrisme floral
13. Una nit d'estiu (a Orio)
14. Emmarcant records
15. Fum i cendres
16. Demana un desig (Les llàgrimes de Sant Llorenç)
17. La utopia dels noms
18. Lluna trista, lluna buida (28 d'Agost del 2010)
19. Alcem la veu al Sant Anna (Diada de Catalunya, 11 de setembre)
20. Tarda de cartes (Tempestes d'estiu)
Salut!
dissabte, 25 d’abril del 2020
Poema del 1 y el 0
Buenos días!
Hoy os dejo un poema de otra persona, de César Brandon. Como matemático, me parece una obra maestra, jugando con enteros, código binario, dualidad,... fantástico.
Hoy os dejo un poema de otra persona, de César Brandon. Como matemático, me parece una obra maestra, jugando con enteros, código binario, dualidad,... fantástico.
divendres, 24 d’abril del 2020
Tarda de cartes (Tempestes d'estiu)
I amb les magnífiques tempestes d'estiu, amb l'amenaça d'una tardor com les d'abans, arriba Tarda de cartes, l'últim poema de la secció d'estiu. Ja comença la tardor...
Tarda de cartes (Tempestes d'estiu)
Tarda de cartes.
Tot plegat la boira
torna a amenaçar
junt amb els núvols negres.
S'apaga el dia.
Aquestes no tenen remitent;
fa vora un any que volten pels calaixos de casa,
sense destí, sense resposta...
Llamp que il·lumina el cel.
El cap dóna voltes,
poso seny al tencar la finestra,
perdut en els somnis, ignorant la realitat.
Trist trencaclosques d'estiu.
La tinta es dispersa per la fulla,
la tempesta em recorda a aquella nit,
en que tot era tan contradictori,
etern oblit...
Records mortals.
L'ombra del meu dit
escampa l'humit en capa blanca,
la foscor en boscins salats,
la calor en vent i trons;
el fred infinit imparcial...
On tot comença, tot acaba i,
ni la lluna ni el sol,
ni la pluja ni els núvols,
ni les fulles ni el vent,
poden trencar el lligam existent
entre la terra i el cel.
Tarda de cartes (Tempestes d'estiu)
Tarda de cartes.
Tot plegat la boira
torna a amenaçar
junt amb els núvols negres.
S'apaga el dia.
Aquestes no tenen remitent;
fa vora un any que volten pels calaixos de casa,
sense destí, sense resposta...
Llamp que il·lumina el cel.
El cap dóna voltes,
poso seny al tencar la finestra,
perdut en els somnis, ignorant la realitat.
Trist trencaclosques d'estiu.
La tinta es dispersa per la fulla,
la tempesta em recorda a aquella nit,
en que tot era tan contradictori,
etern oblit...
Records mortals.
L'ombra del meu dit
escampa l'humit en capa blanca,
la foscor en boscins salats,
la calor en vent i trons;
el fred infinit imparcial...
On tot comença, tot acaba i,
ni la lluna ni el sol,
ni la pluja ni els núvols,
ni les fulles ni el vent,
poden trencar el lligam existent
entre la terra i el cel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)