Gràcies

Gràcies

Precipiten llàgrimes al no poder fer res,
la ràbia es calca al vermell dels meus ulls;
tot són promeses falses per arribar al poder,
tot és manipulació i mitjans de comunicació.

Amb els nostres diners presenten les imatges
que amb aquestes comenceu el vostre engany;
el món està totalment de potes enlaire
i només penseu en enfilar-vos als seus extrems.

Un cop allà observar com els dies pasen,
mentrestant, aneu cobrant per no fer res.
En canvi nosaltres treballant a més no poder
i això si encara tenim sort que l'atur no ens enxampi.

Per aquest motiu em sento afortunat,
d'estar nit i dia treballant;
gràcies per no deixar-me veure les estrelles
ni poder captar la llum i calor del Sol.

Gràcies de part de pares i mares,
que amb prou feines poden veure els seus fills
i gràcies també de part dels malalts i estudiants
per encarir un servei de futur i necessitat.

En definitiva, gràcies de part de tots els habitants,
per fer que els nostres diners et siguin de tanta utilitat.

Angoixa

Angoixa

Sento l'angoixa que de mi s'apodera,
quan cada matí veig sortir el Sol.
Només sóc un màrtir fora la carretera
i tot i així no estic sol.

Cal aixecar la vista per adonar-se'n,
que el vent s'ha endut tots els records;
els bons moments decideixen absentar-se'n
dels versos que escric des del cor.

I es que aquest amb prou feines batega
per arribar a final de mes amb tot clar.
Negligir els colors vermells és el que m'ofega
quan la foscor és una cel·la d'on no pots escapar.

Entre llàgrimes recullo tot el que tinc davant,
ja que jo estic ple de res i buit de tot;
ja ni tan sols coneixo el determinant
que a la felicitat li a sortit un sot.

Sot ple d'angoixa i de nostàlgia,
d'una ràbia i una impotència imparables,
una crisi econòmica i mental
que el meu cos deixa inestable...

i no tinc les forces suficients, ni els recursos
per fer la meva vida, recuperable.

Poble reprimit, resistirem

Poble reprimit, resistirem.

Mullo els dits amb tinta vermella,
escriuré pàgines sobre la història que ens condemna;
no parlaré de guerres polítiques ni de l'església,
pel simple fet que encara, jo, no m'he eixugat les mans.

Parlaré pintant aquestes pàgines blanques
amb el color del sentiment i de la meva sang;
recordant l'opressió que viu el nostre poble,
la nostra terra, el nostre cant.

I ja fa uns quants segles que vivim atrapats,
o més ben dit, envoltats per un país que es creu en superioritat.
I malgrat consti en els textos que al 1714 vam ser derrotats,
per a nosaltres va ser, amb orgull, la resistencia contra l'autoritat.

Resistim amb la paraula, amb la llengua i amb els cants,
resistim amb la cultura i en tot l'àmbit social,
resistim amb la poesia, la tradició i l'evolució;
vam resistir, resistim i resistirem la repressió als pobles catalans.

Puc ser un ploramiques, un malparit i un malparlat;
però motius no em falten per no restar callat.
Possiblement molts m'odien per ser un descarat;
però per sobre de tot, sóc català.

Així que amb quatre dits faré un poema,
plasmant sobre paper groc la meva sang.
Mà al cor i cridant amb força,
terra lliure als països catalans. 

Gravetat política

Gravetat política

No ens esborrem com aigua de maig,
no ens empresonem en les nostres pròpies reixes;
la negació ha de ser el principal motiu
i la preferència destacable de la nostra queixa.

Els de dalt són els que manen,
els qui fan d'un dia de sol una tempesta;
no recriminaríem tant la seva feina,
si no traspassessin la línia marcada.

Manquen idees pel benestar,
sobren fets per pensar,
que ells són els qui ens roben la vida,
la paraula, els drets i la llibertat.

No fem de la indiferència el remei buscat,
capaç de produir ruptures i una cura mortal;
que la injecció d'aquesta substància
és suficient per encaminar-nos a la derrota.

Si trepitgen més  enllà d'aquesta línia,
ens trenquen la pròpia llibertat,
està dins els nostres drets la defensa
i el luxe de poder contraatacar.

Perquè a ells que són per sobre de tots,
trobaran sentit a aquestes paraules:
“Com més amunt estigueu,
més forta serà la caiguda”.

Carta als reis

Carta als reis

Estimats reis,
us escric en motiu del meu desacord;
no és un problema d'actitud ni desacord,
possiblement només sigui ideològicament.

Encara que pogués fer dos cèntims d'aquests,
el motiu principal d'aquesta carta és demanar.
Per aquesta raó i perquè m'he portat molt bé,
m'agradaria que em portessin els següents regals:

Primer de tot, desitjo viure en un món d'igualtats,
m'agradaria passejar pel carrer sense ser criticat.
Sé que tot això no és culpa vostra sinó de la societat,
que malgrat aquesta ha trencat estètica segueix un patró de superficialitat.

El meu segon desig és diners de cartró,
estic fart de que el món tingui una mentalitat tan capitalista,
de que més de la meitat de població estigui aturada
i, polítics, església i vosaltres mateixos visquin tan bé.

El meu tercer desig, va relacionat amb el segon,
és una simple pregunta que només vosaltres em respondreu.
Com pot ser possible que sense fer ni brot, sense treballar
ni fer servir el cap, arribeu tranquilament a final de més?

Seguidament unes magnífiques aportacions;
només demano canviar les bales per pètals de flors,
menys policia i exèrcit i més educació
i que totes les subvencions a l'església se les emporti la sanitat. 

Per acabar i per no estar tota la nit, només demano carbó,
no perquè m'hagi portat malament ni molt menys;
el demano per a veure si els hi agrada
i us adoneu, que ja els hi passat l'arròs. 

Menú electoral

Menú electoral

Vosaltres creeu el nostre odi,

l'ira és un postre dur de rosegar.

Conjuguen els verbs en primera persona

quan tenss a l'esquena un poble a carregar.

Les teves mentides són el primer plat,

junt amb uns entrants d'enganys i deshonor.

De la llengua i la boca escups les engrunes 

que només els sords recullen;

sords de la teva colla,

sords de paraules amb sentits,

sords de seguir un profeta

cegat pel poder que adquirirà.

I el segon plat ja és a taula,

ja ha guanyat un candidat,

ens el fan menjar fred i sense fam,

el que no ens agrada sense dret a opinar.

No ens quedem muts davant l'engany,

tot això que ens mostren no és més que entrebancs

a la nostra lluita contra el capitalisme electoral,

als nostres drets a lluitar per a la llibertat.

Rimes prohibides

Rimes prohibides

Ets capaç de controlar els teus actes,
però no la teva consciència.
Tots aquells maldecaps que avui no et deixen dormir
apareixen reflexats en el fons de la teva mirada.

Les ferides són les marques que s'estenen pel cos,
malparat, estèril de pensaments i claredat,
de raonar amb cap i seny senyalant promeses
fetes a la babalà, sense sentit ni esment.

Se les emporta l'aire com l'ampolla que solcava el mar,
sota reflexes de lluna plena, ombres desemparades;
segueixen el camí destinat per la llum que l'acompanya,
per la mateixa que provoca l'essència d'aquesta albada eterna.

I en extreure el tap precipiten les idees,
suren sobre una mar inestable d'ideals,
onejant tot pensament il·lustrat i marcant
el camí amb els rajos del sol.

Una nova vida, una nova lluita,
l'ampolla ha estat oberta dels desitjos empresonats,
dels motius argumentats contra un sistema corrupte;
comença la lluita amb seny i paraules,

comença el recital dels versos prohibits.