Frases perdudes
Ara tot s'acaba,
la brisa del mar gela la meva pell
que s'alça suaument cap al cel vermellós
marcant l'alçada infinita sobre els nostres caps.
Poques fulles s'arrosseguen pel terra,
abatudes, com jo, recordant la dansa de les fulles,
tardor rere tardor torno al mateix indret,
dia rere dia espero el teu aire.
Però la decepció s'apodera,
les onades tomben els somnis que suraven,
s'enfonsen lentament, com la sorra fina
guiada per l'aigua gelada.
-
Els peus ensorrats,
quiet observo amb deteniment el paissatge,
faig de far i de guia a tota esperança perduda,
a tota vida sense existència, a tot i a res.
Esperant una resposta,
cercant la teva olor,
recordant qualsevol tacte suau
que recordés la teva pell.
No puc pensar en res més,
el dit segueix la traça que pel matí feia,
suaument traçant vocals, inquietament les consonants,
altre cop, el teu nom vora el mar.
-
Allà de fons una estrella,
qui sap si estarem mirant la mateixa.
Estarem els dos observant el cel?
Cau el capvespre a la platja.
La lluna dibuixa somriures al cel astral,
santa meravella sobre el sostre infernal.
A poc a poc la foscor s'apodera de l'ambient,
ara ja em sento en hàbitat familiar.
La claror desafia la negror,
petits feixos de llums es veuen atrapats pel buit,
identificat per Caront avanço endinsant-me al mar,
puja la marea, oblit efímer.
L'aigua crea una dansa atractiva,
la marea s'alça davant les ordres del director d'orquestra,
tot segueix la sinfonia marcada,
tot és nostalgia, estima i enyorança.
-
Em torno a agenollar,
ara amb més intensitat marco els dits sobre la sorra,
la lluna em contempla com ho feia el sol,
llàgrimes d'estels davant la trista situació.
La sal de l'aigua es combina dins els meus ulls,
precipiten sobre la sorra fent difós el teu nom.
Llàgrimes a doju cauen amb força sobre el terreny,
cada cop dominat més per la marea alta.
-
Per molt que m'hi esforci la lluna observa desanimada,
els meus intents absurds per tornar a escriure el teu nom,
l'aigua em cobreix ja vora els braços,
alço la vista, estic abatut.
Sé que allà on siguis potser serà per l'alba,
hi haurà més sorra i el sol et contemplarà,
espero que envers a mi, dibuixi un somriure
i t'agafi en els seus braços amb calma i felicitat.
Ara la marea és baixa,
quan es faci fosc algun dia t'arribarà,
versos perduts escrits amb nostalgia,
imatges representades amb paraules que enllacen.
La lluna i el sol es retroben al cel,
quant d'amor separat per distància,
quanta bellesa sobre aquest mar blau.
La desesperació porta a la bogeria,
el meu cap no aguanta més;
envàs de vidre ple de records,
que vull desfer i oblidar.
El meu cos glaçat torna a observar l'horitzó,
observant la immensa mar, cercant la felicitat.
En absència del far que donava l'essència a la meva existència,
en presència d'un cec viatger sense destí ni referència.
Perdut en un món de bojos,
perdut dins un món solitari,
llanço a la capa blava
frases perdudes dins d'una ampolla...
... amb versos prohibits a dins.
