La vida dins un got d'aigua

La vida dins un got d'aigua 

La calma del meu cap
torna a estar inquieta.
Odio els aires de tardor que tambalejen
a tot sentiment que habita al meu cos.

Si diuen que la primavera altera les neurones
la tardor les apaga amb la seva foscor.
Tardes completes esperant una resposta
que queda enigmada a dins el cor.

I les tempestes que ahir abundaven
embassen qualsevol buit de dins meu;
intento respirar d'allà on falta oxigen
i m'ofego com un peix dins el mar.

És retòrica la vida, és inútil subsistir,
aquest camí que ens marca el destí
està plagat de pedres i trampes per tot arreu,
malgrat això, intentem alçar la vista, cercant allò evident;

Només tenim milers de dies i milions de coses pendents.

Les mans del destí (a Carles Roig i Pou)

Les mans del destí (a Carles Roig i Pou) 

Avui, dia com qualsevol altre,
dia que m'empressona en aquesta espiral;
ja fa tres anys del nostre comiat,
va ser trist, però et recordo com un gran amic.

Podria escriure't milers de paraules,
cap d'elles tindria el sentit que té un teorema;
un teorema reafirma una teoria amb fonament,
la fa aplicable i d'aquesta manera certa.

En canvi, podria escriure grapats de versos,
parlant del forat que ha creat aquest comiat,
que qualsevol teoria matemàtica no podrà mai trencar aquest enllaç,
sembla curiòs que l'ínfim i l'infinit vagin tan relacionats.

Però això és cert, conjectures, misteris,
res pot resoldre aquest teorema: la vida.
És una injustícia, és un camí sense sortida,
però que ens repta a cadascú dels presents en el joc.

Tu, ens vas ensenyar que la lluita,
la força, l'estima, l'encant,
l'amistat, el valor, el coratge,
la simpatia, l'amabilitat,

un somriure i milers de gestos i sentiments
els hem d'aconseguir cada dia per la vida,
per allò que més desitgem.

Vas donar-nos la força per tirar endavant,
quan ens vam ensorrar aquell 10 d'Octubre;
teniem tots ben present el teu record.

Ara, molts, encara el tenim.
Et continuem imaginant amb aquell somriure característic,
amb un grapat de llibres sota el braç,
amb el teu encant i la teva força de voluntat.

Abraçant a qui ho necessités,
estant al seu costat en tot moment,
no dubtant en donar-li suport
i les ganes de lluitar pel que desitgés.

Ens vas donar l'energia que necessitàvem
per seguir la teva lluita, no et fallarem.
Sempre, siguis on siguis, et portaré dins el cor;
vas ser una gran persona, però ets i seràs sempre un gran amic;

sempre seràs el primer que va aplaudir un poema dit per mi,
m'agradaria poder escoltar el xoc de mans, una volta més.

A la memòria de Carles Roig i Pou

Amo de la foscor

Amo de la foscor 

Sempre que escric en tardor,
escric coses tristes;
possiblement siguin les fulles que precipiten,
sentiment de paral·lelisme que m'invadeix el cos.

No sé si és per les nits fredes,
manca d'escalfor de cel tapat;
serà que em sento identificat quan alço la vista
i només m'acompanya la lluna plena.

Amo de la foscor,
de tristesa i desolació,
cercador sense èxit de la claror;

intento robar cada matina
el teu sol per despertar
junts a cada albada.

Expressió (trista) escrita

Expressió (trista) escrita 

Cada tarda es fa més fosca,
cada matí una mica menys clar;
les idees cada cop més difoses
i el cap ja no dóna per pensar.

Ara, dotze del migdia,
assagut sobre una catifa d'herbes,
les fotes d'un cel gris
mullen les pàgines en què escric;

no m'importa la pluja.
Purifiquen el meu organisme,
tot i que la tinta comença a escampar-se,
avui potser no és el millor dia per escriure...

Paraules corregudes que, com sempre,
expressen tristesa.

A les fosques

A les fosques 

Maleïdes mans que tremolen,
pors, incerteses,
tot serveix per la llarga espera
de la màxima tranquilitat.

Inspiro,
condiciono la habilitat d'inducció
amb el record dels teus ulls;
recerca de veracitat,

inhalo,
el primer sabor dels teus llavis
en memòria d'aquella explosió de sabors;
recent degustació local,

expiro.
Expulso tots els residus interns,
brossa pesada de carrega,
maldecaps dificils d'oblidar

i tenco els ulls.
Imatges perdudes en la memòria,
records que m'ajuden a les fosques
amb olor d'encens i marihuana.

L'espera s'ha fet llarga,
el temps a cremat les fulles,
el paper i el tabac;
ara només hi ha una espurna encesa.

Tanco els ulls i calma; la teva imatge.

Alliberat

Alliberat

Extenc els braços contra el vent,
aquest em colpeja fort contra les espatlles.
Tenco els ulls i em sento alliberat,
descarregant tot allò que l'esquena carregava.

La malinterpretació de les paraules

La malinterpretació de les paraules 

Semblo un complet inútil,
les idees se'm capgiren malpensant el seu sentit;
eternes imatges que es reflexen sobre el mar,
nocions perdudes per la malinterpretació de les paraules...

Malgrat tot, s'escapa el tren;
verbs conjugats en present que recorden un passat de dol;
ironia del tot va bé quan les gotes refracten al ulls,
conceptes equívocs sobre les teories evidents.

Però les neurones tornen les coses a lloc,
autopistes plenes de neurotransmissors bojos;
les contradiccions cada volta es fan més evidents,
encara que només existeixi un sentit unidireccional.

I ara toco fusta, obro els ulls però em llepo els dits;
esperant sempre una resposta dels llavis muts per l'oblit,
esperant veure la gent en un mateix món i compartit,
esperant trobar sentit a les paraules errònies que em ceguen la ment,

 esperant que aquestes idees no restin dins meu eternament.