Avui, dia com qualsevol altre,
dia que m'empressona en aquesta espiral;
ja fa tres anys del nostre comiat,
va ser trist, però et recordo com un gran amic.
Podria escriure't milers de paraules,
cap d'elles tindria el sentit que té un teorema;
un teorema reafirma una teoria amb fonament,
la fa aplicable i d'aquesta manera certa.
En canvi, podria escriure grapats de versos,
parlant del forat que ha creat aquest comiat,
que qualsevol teoria matemàtica no podrà mai trencar aquest enllaç,
sembla curiòs que l'ínfim i l'infinit vagin tan relacionats.
Però això és cert, conjectures, misteris,
res pot resoldre aquest teorema: la vida.
És una injustícia, és un camí sense sortida,
però que ens repta a cadascú dels presents en el joc.
Tu, ens vas ensenyar que la lluita,
la força, l'estima, l'encant,
l'amistat, el valor, el coratge,
la simpatia, l'amabilitat,
un somriure i milers de gestos i sentiments
els hem d'aconseguir cada dia per la vida,
per allò que més desitgem.
Vas donar-nos la força per tirar endavant,
quan ens vam ensorrar aquell 10 d'Octubre;
teniem tots ben present el teu record.
Ara, molts, encara el tenim.
Et continuem imaginant amb aquell somriure característic,
amb un grapat de llibres sota el braç,
amb el teu encant i la teva força de voluntat.
Abraçant a qui ho necessités,
estant al seu costat en tot moment,
no dubtant en donar-li suport
i les ganes de lluitar pel que desitgés.
Ens vas donar l'energia que necessitàvem
per seguir la teva lluita, no et fallarem.
Sempre, siguis on siguis, et portaré dins el cor;
vas ser una gran persona, però ets i seràs sempre un gran amic;
sempre seràs el primer que va aplaudir un poema dit per mi,
m'agradaria poder escoltar el xoc de mans, una volta més.
A la memòria de Carles Roig i Pou
