L'assassí de la rosa (capítol 6)

Us deixo amb el capítol 6 del llibre! Divendres tornare efímerament per penjar-vos alguna coseta!!

• Preparem un cafè Pep?- em va dir la Sandra mentrestant

jo estava passant l'interrogatori que havíem fet a la família Mareny al matí a l'ordinador.

• Sí, si us plau. -vaig afirmar.- Aquest seran d'aquells que

sentiran bé ja que ahir no vaig poder cloure ull i em sento un xic fatigat. Tinc el pressentiment que aquest cas se'ns pot escapar de les mans, és molt més complicat i complexe que el que vaig resoldre a Càrdova o el que vam resoldre plegats al poble...

• Aquells els vam tirar endavant, no serem menys amb

aquest.- va interrompre'm.

• Ja ho veurem... sembla com si volgués completar una

obra mestre... -vaig agafar aire.- Hem d'evitar-ho com sigui.

• Per cert! - es va il·luminar i ho va dir tot exclamant.- Has trucat a casa del meu pare?
• Sí, ho he fet aquest migdia després de dinar, mentre has

anat al gimnàs.

• I com es trobava en David? Se li ha passat la mica de

refredat que tenia?

• Si, ja es troba molt millor. -vaig dir-li agafant-la de les

mans.- Un dia d'aquests el podríem anar a veure, però ja saps que si estem en el cas capficats no vull que el nostre fill prengui mal.-vaig dir-li abans de donar-li un petó suau al front.

• Tens raó. Quan puguem hi anem.-em va dir somrient i

ja més despreocupada.

En David és el nostre fill de tres anys, un noiet espavilat, intel·ligent i trapella a més no poder, però que sempre que ens capficàvem en un cas el portàvem a casa els sogres per evitar cap mena de conflicte ni risc que pogués patir el petit.

Jo, com habitualment feia; anava abans a casa que la Sandra, això si no hi havia cap mena de crim o investigació oberta amb força. Si que la del degenerat que va assassinar a la Mireia estava en plena investigació i apuntava dura i amb força; però la nit anterior no vaig poder cloure els ulls ni un minut i el cos em demanava descans. La Sandra em va agafar, em va cardar una puntada de peu al cul, m'abraçà, em va donar un suau, però intens petó a la boca i em digué – Ves a dormir que sinó demà jo no vull pas haver de remolcar-te. Compte al tornar a casa i descansa.- Em va dir amb la seva veu sempre força semblant en entonació.

• Si puc t'espero despert, sinó desperta'm quan arribis

hagis o no trobat alguna resposta envers al cas. Fins després carinyo. - vaig acomiadar-me i vaig seguir carrer amunt caminant amb una última cigarreta, la de bona nit mirant el cel, rumiant, sospitant, intrigat, fascinat i, perquè no acceptar-ho... espantat.