Carrers buits
Confonc
la realitat,
els
somnis s'apoderen de mi.
Les
gotes de pluja cauen lentament
i
començo a valorar les coses insignificants.
Purifiquen
la meva pell,
els
teixits carnosos queden xops de llàgrimes,
que
acompanyen la melodia de la pluja
junt
amb els sentiments, nostàlgia i rancor.
I
tot es consumeix lentament,
com
els sospirs en els núvols del cel.
Les
pregàries queden emmudides pels llampecs
que
criden amb força a la soledat,
i
els carrers queden buits,
no
hi camina ningú, només jo;
subjecte
insignificant d'aquest món
que
segueix el curs de la vida ofegant-se entre plors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada