La despedida es el umbral del cielo y la esencia del infierno

dimecres, 28 de desembre del 2011

Plenilunio (Històries passades)

Plenilunio

Se palpa en el ambiente,
miradas de dolor, tristeza que nos asoma,
nostalgia y rencor,
recuerdos que perduran.

Y en la memória del pensamiento,
bajo todo conocimiento elemental,
se ocultan los paisajes que en su momento,
nos hicieron olvidar,

que las hojas caen en otoño
y las gotas de lluvia en primavera,
que el sol se esconde por el oeste
mientras la luna amanece por el este;

que precipitan en los libros del encanto
gotas de tinta y desesperación;
estrellas que trasnochan bajo las nubes por colchón,
sentimientos de locura con mucha razón.

Y las nubes, bajo su negra y fina capa de seda,
se decide hacernos llorar.
Mientras las gotas de lluvia acecha nuestras casas,
y los árboles se desmayan con la brisa del viento;

y al invierno lo abraza la ternura del sol,
frío calor de verano,
recuerdos empañados en cristales,
de noches de luna llena.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Océanos de sangre y desolación (Històries passades)

Océanos de sangre y desolación

Y sin más, se esfuman las palabras
con el viento que nos lleva,
arrastrando a los cuerpos que viven sin condena,
bajo sospecha de cometer algun crimen.

Y nos persiguen, esperando el error,
para encarcelar nuestra libertad
y maniatarla por las manos y pies,
haciendo absurda toda resisténcia.

Y su represión nunca consigue persuadir,
ni emudecer a nuestras palabras,
que retando el silencio provocado por el dolor,
rompe la calma bajo la llúvia.

Llúvia que llorando muertes nos espera,
nostálgica bajo la sombra de un ciprés,
pluma y papel para dejar escrito lo no escrito,
porqué las frases sabias permanecen en el tiempo.

Haciendo reflexionar a generaciones,
generaciones presas por la ignoráncia
y corruptas por la superficialidad,
de un mundo donde la felicidad es nula.

Y escribir con lápiz es de cobardes,
por eso las ideas sobrevuelan la imaginación,
no hay relación alguna en estas frases,
como tampoco entre las bombas y la paz.

Y todos somos, sin más,
presos de esta condena que nos sumerge la vida,
océanos de sangre y desolación,
de violencia de género, guerras por una razón.

La razón de la sin razón,
del pensamiento apoderado
de una sociedad que solo conoce
el dinero y el dolor.

dimecres, 7 de desembre del 2011

La teva mirada (Històries passades)

La teva mirada

Només vull que sàpigues
que estaré sempre amb tu.
Sempre.

Mira'm. T'estimo.
Mira'm vida, no em facis això,
no vull saber que plores i que no et puc mirar,
per calmar-te amb la meva mirada.

Reina, no calen gaires paraules, ni gaires gestos,
ni grans paràgrafs, ni parrafades,
ni milers de coses que et puguin atabalar,
simplement que em miris, que et miri,

i sentiràs que tot el que et vull dir ho llegiràs als meus ulls;
que tot el que sento per tu, que tot el que vals per mi,
és immens, imortal, infinit.

Estic segur que si ara mateix ens mirèssim,
se't posarien tots els pels de punta.
T'entraria pesigolles a l'estòmac,
t'entraria un fred suau i un lleu benestar,
una calma total i absoluta.

Estic segur que sentiries que els nostres llavis
impacten sense tocar-nos;
que els nostres cossos es fonen en una abraçada sense agafar-nos
i que tot el món se'n va a la merda i a nosaltres no ens importa.


perquè només quedem tu i jo dins el nostre propi planeta...


I estem, només tu i jo,
sols, sense res, sense ningú;
semblaria un espai buit en el que només
hi serien les nostres mirades,

els nostres ulls dormint l'un en dins de l'altre
i sentir totes aquestes coses;
que són les que sento cada vegada que em mires
cada vegada que em dius totes aquelles coses que s'aprecien
en cada silenci entre nosaltres, mentre ens fonem en les mirades

Sé que m'entens,
perquè jo sol no puc viatjar a aquest univers,
a aquest indret tan amagat del nostre cor, de la nostra ment,
perquè necesito els teus ulls;

que des de sempre t'he dit que m'han enamorat tant,
que em diuen tant, que són tant,
que m'encanten tant.

Sé que no em vols mirar,
perquè ens dominarien les llàgrimes.

Deixe'm mirar-te abans no te'n vagis,
no vull que te'm perdis de la mirada,
estiguis com estiguis,
els teus ulls sempre seràn la clau dels nostres sentiments.

           Perquè sé que dins d'ells, siguin on siguin,
           sempre hi podré sentir o llegir un t'estimo.

dijous, 1 de desembre del 2011

Desgarrando estrellas (Històries passades)

Anem a pel que realment segueix el tema d'aquest blog, la feina i els estudis no m'han permés estar per vosaltres abans, aquí va el primer. El tindrem durant una setmaneta aproximadament i és del primer llibre: Històries passades. Espero que us agradi i comenteu si quelcom no quadra o per millores!


Desgarrando estrellas

Sé que nada de esto nos va cambiar,
se cuecen pocas nueces y el ruido hace pensar
que sin ti, ya no soy nada, solo soy un pequeño gramo
de polvo que se mezcla con el viento...

Y ya puedo volar, chocando con los arboles,
a nuestro paso, un duro caminar, cabeza abajo,
volver a empezar, alzas la vista hacia los senderos
de hierbas secas y largo madrugar.

No das importancia a los pequeños detalles,
que se meten en tu mente destrozando tus anales
recordando viejos cuentos que contaban por las calles
de héroes que en silencio salvaban a doncellas.

Leyendas que recorren las montañas y los mares,
que las susurra el viento y pequeños cantes juglares,
esta noche es la más corta, aunque a veces la más larga
de velas que se encienden y luces que se apagan.

Y el humo hace pensar, para bien o para mal,
si los peces son pequeños porqué viven en el mar
sedientos de con fuerzas salir a flote a respirar
del aire que me falta, del aire que me dabas.

Y ahora lo contamina esta pipa sin coraza,
destrozada por los vientos de este largo caminar
de respuestas sin motivo ni sentido aparente
de pequeños mordiscos que me hacías con tus dientes.

Mis pulmones no respiran, se ahogan al despertar,
de ver al sol quemando las cortinas y al entrar
refleja un vacío en la cama, en el sofá,
en la sombra uniforme que desgarra en soledad.


SMH 
 

diumenge, 27 de novembre del 2011

Renovatio

Renovatio es va començar fa poquet i encara no tinc ni la portada feta!!!




Renovatio, és un llibre amb molta empenta de sentiments bonics, ja que després de tants versos de tristesa valia la pena dedicar un temps a la felicitat i, demostrar, que malgrat tots passem una època dolenta sempre val la pena tornar a començar.
Així doncs, Renovatio està escrit a finals del 2011 i principis de 2012. Vosaltres mateixos podreu opinar del que significarà aquests versos, doncs per a mi és un llibre que reflexa el desamor del pas del temps i d'un Carpe diem força marcat.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Trilogia de l'oblit: Del cel a l'infern i la lluna... jugant amb els estels.


En aquest llibre fem un recull del llarg camí de l'oblit recorregut amb els tres anteriors. La descripció no deixa de ser un cúmul de totes que al cap i a la fi, ens marca el camí que hem de trobar per oblidar a una rutina trencada.

divendres, 25 de novembre del 2011

... jugant amb els estels

Se vuelva, más tú y ello juntamente
En tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada... ”

Mientras por competir por tu cabello -Luís de Góngora-






“... jugant amb les estrelles” presenta una relació força important amb el segon llibre de la trilogia La lluna (2011) i alguna petita relació, encara que no gaire, amb el primer llibre d'aquest volum creat per l'autor com a motiu d'oblit, Del cel a l'infern (2011).

Així doncs, ... jugant amb les estrelles està escrit en la darrera etapa del 2011, entre l'estiu i la tardor pel simple fet de que, un cop que la lluna deixa de jugar amb nosaltres, nosaltres la deixarem jugar amb les estrelles i aquesta situació a sorgit en aquest periode temporal.

Caminar pels camins de l'oblit és complicat i, sovint, fàcil perdre's en els records que en un temps passat vas dedicar-hi tot el teu amor, somriures, aventures, experiències... la teva vida. I quan dediques la teva vida i tot exclata, aquesta es trenca en bocins que cada un d'aquests necessiten una mica de la persona a qui anyores per poder-los juntar. És doncs quan, seguint el camí que la vida depara, et guies pel rastre del vestit que acomoda a la lluna cada nit quan el cel és clar, busques jugar amb les estrelles i cercar aquella esperança, aquell sentit comú que, un cop que la lluna ja no és el teu centre d'atenció principal, trobes que les estrelles es tenen l'una al costat de l'altra i que la lluna, vol jugar amb elles per fer-nos oblidar que, en qualsevol racó del planeta, existeix una possibilitat, que tots dos estiguem mirant el mateix estel, cercant l'últim pas que ens queda per l'oblit, però recordant que el joc d'aquest, com el dels estels, és un joc infinit i per a la eternitat.

dijous, 24 de novembre del 2011

La lluna

La noche me meció y susurrando me dijo;
(todos me dicen pero yo sigo sin estar a tu lado)
tranquilo, mañana te cegará el sol. ”

-Ramón Romero Ruiz-

La lluna segueix les passes d'un camí que crèiem acabat quan el nostre subconscient creia acabat el camí que porta del cel a l'infern un cop el darrer era només fum; però la realitat, com sempre, no és l'esperada, és una realitat fosca il·luminada per una sola i ínfima lluna.

És doncs quan sorgeix La lluna escrita durant finals d'hivern i primavera del 2011.

La lluna... eterna divinitat astral que és visible per a tothom quan més a la penombra ens trobem, és l'única que ens comprèn quan caminem pels camins de l'oblit i no trobem la llum que necessitem en la foscor. Aquesta és com una musa, una inspiració per a molts i és què ens recorda als ulls de qui estimes, recorda tots els moments que ara resten en l'absència i en el record. Però aquesta adicció és dolenta, la lluna és ella i ella s'apodera dels teus pensaments i tu t'apoderes d'ella; no deixes que ella jugui amb les estrelles perquè la necessites per oblidar, per expressar-te però, sobretot, per recordar-la. Aleshores, seguint el camí de la vida, no deixo escapar la lluna de la meva vida o deixo que aquesta jugui amb les estrelles i oblidar-te? El nostre cap ens ajuda a decidir moltes coses que després el cor mai pot esborrar.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Del cel a l'infern

"La despedida es el umbral del cielo y la esencia del infierno..." E.D.


























Al marcar síntomes personals i, què en moltes de les situacions qualsevol persona es pot sentir identificada, Del cel a l'infern està escrit des del 7 gener fins al 3 de febrer de 2011 per motius personals de rutina trencada.

Endinsar-nos dins la pell de l'autor, dins la nostra pròpia pell, en el treball més personal i més íntim del poeta, fa que aquesta obra pugui arribar a ser un petit fragment de la nostra vida, unes frases perdudes en una fulla en blanc del nostre diari, una imatge de tristesa i solitut quan el cel és fosc i tanquem els ulls, una companyia excel·lent quan estiguem en aquella avinguda de somnis sense sortida, sols, lluitant perquè després d'aquell magnífic cel viscut, no ens empresoni l'infern.





Me voy, me voy, me voy, pero me quedo,
pero me voy, desierto y sin arena;
adiós, amor, adiós hasta la muerte”

Miguel Hernández. El rayo que no cesa (1934-1935)



dimarts, 22 de novembre del 2011

Versos prohibits

Venint del tema de les eleccions crec que és idoni...








El llibre està fet amb actualitat de temes. En altres llibres, hi han factors com la inspiració entre molts, en aquest també i no és per la manca d'idees ni motius d'escriure sobre la temàtica per la que hem trigat tant.

Així doncs, deixem el gust de que us endinseu en aquest món de poesia crítica, personal i, sobretot, respectuosa cap als implicats, perquè per molt que a nosaltres ens tractin com una taca d'oli, com l'ovella negra, com la poma que podreix a les altres, nosaltres tractem a les persones pel que són: persones.

Opineu, comenteu, parleu, però sobretot, no us calleu; el conformisme fa la derrota.

diumenge, 20 de novembre del 2011

... vora el mar

Per assolir els objectius principals, el llibre està situat a temps real, amb la duració d'un any, recordant els moments que en aquest periode recòrre la nostra vida. Per aquest simple motiu Vora el mar està escrit entre la tardor de 2009 i la tardor de 2010.

La situació principal de dividir els poemes en blocs segons les estacions va ser el toc mestre del llibre, tot i que el què finalment va acabar d'arrodonir el cicle va ser el títol; la sensació de tenir i no tenir, de que tot allò que observes vora el mar pot perdre's tant davant dels teus peus com en l'eternitat.






Escribim els poemes sobre la sorra de la platja, vora el mar; d'aquesta manera la dansa de la lluna amb les onades decidiran quins d'aquests quedaran emmarcats per sempre en el cor de qui els llegeixi i quins d'ells no. Les meves mans segueixen els pensaments que ronden pel cap, un rere l'altre els vaig escribint, dits plens de sorra, cap ple de lletres. I vosaltres, lectors, que sou la lluna, decidiu quins d'aquests agafa el vostre cor, les onades; perquè no és més important allò que es queda sinó allò que per molt que desaparegui, el cor s'apodera”.


 

Històries passades...

Bones! Vist el panorama de plujes que us sembla si comencem amb la finalitat d'aquest blogg?

Avui com durant la setmana entrant aniré penjant els llibres que tinc escrits de poesia amb una breu descripció de cada un. Penjar-los vull dir la imatge de portada.

Aleshores un cop presentats aniré penjant poemes fent referència a aquests poemes. Espero que passin una gran estona!

Tot seguit presentem el primer llibre: Històries passades





Històries passades malgrat el títol estigui en català, la majoria dels poemes estan escrits en castellà i el llibre ha estat elaborat durant l'etapa de la meva adolescència (2006-2009).

Històries passades fa que ens endinsem a un món ple de romanticisme i amor, de queixa i guerra, de paissatges i tradicions, de misteris i esdeveniments, d'una vida que era, és i serà.

divendres, 18 de novembre del 2011

El racó dels versos perduts

Benvinguts al blog del teu nom vora el mar, on s'aniran penjant poemes fets per l'autor tant en català com en castellà, dels seus primers llibres. Estic obert a crítiques que ajudin a millorar i, res, que passeu una bona estona gaudint d'aquestes quatre paraules escrites sense sentit per molts i, amb molt de sentit per altres.

Espero que cada lectura us endinsi al món que descriu o la situació viscuda.


Benvinguts altra vegada i disfruteu!