“ La noche me meció y susurrando me dijo;
(todos me dicen pero yo sigo sin estar a tu lado)
tranquilo, mañana te cegará el sol. ”
-Ramón Romero Ruiz-
La lluna segueix les passes d'un camí que crèiem acabat quan el nostre subconscient creia acabat el camí que porta del cel a l'infern un cop el darrer era només fum; però la realitat, com sempre, no és l'esperada, és una realitat fosca il·luminada per una sola i ínfima lluna.
És doncs quan sorgeix La lluna escrita durant finals d'hivern i primavera del 2011.
La lluna... eterna divinitat astral que és visible per a tothom quan més a la penombra ens trobem, és l'única que ens comprèn quan caminem pels camins de l'oblit i no trobem la llum que necessitem en la foscor. Aquesta és com una musa, una inspiració per a molts i és què ens recorda als ulls de qui estimes, recorda tots els moments que ara resten en l'absència i en el record. Però aquesta adicció és dolenta, la lluna és ella i ella s'apodera dels teus pensaments i tu t'apoderes d'ella; no deixes que ella jugui amb les estrelles perquè la necessites per oblidar, per expressar-te però, sobretot, per recordar-la. Aleshores, seguint el camí de la vida, no deixo escapar la lluna de la meva vida o deixo que aquesta jugui amb les estrelles i oblidar-te? El nostre cap ens ajuda a decidir moltes coses que després el cor mai pot esborrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada