... jugant amb els estels

“ Se vuelva, más tú y ello juntamente
En tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada... ”

Mientras por competir por tu cabello -Luís de Góngora-

“... jugant amb les estrelles” presenta una relació força important amb el segon llibre de la trilogia La lluna (2011) i alguna petita relació, encara que no gaire, amb el primer llibre d'aquest volum creat per l'autor com a motiu d'oblit, Del cel a l'infern (2011).

Així doncs, ... jugant amb les estrelles està escrit en la darrera etapa del 2011, entre l'estiu i la tardor pel simple fet de que, un cop que la lluna deixa de jugar amb nosaltres, nosaltres la deixarem jugar amb les estrelles i aquesta situació a sorgit en aquest periode temporal.

Caminar pels camins de l'oblit és complicat i, sovint, fàcil perdre's en els records que en un temps passat vas dedicar-hi tot el teu amor, somriures, aventures, experiències... la teva vida. I quan dediques la teva vida i tot exclata, aquesta es trenca en bocins que cada un d'aquests necessiten una mica de la persona a qui anyores per poder-los juntar. És doncs quan, seguint el camí que la vida depara, et guies pel rastre del vestit que acomoda a la lluna cada nit quan el cel és clar, busques jugar amb les estrelles i cercar aquella esperança, aquell sentit comú que, un cop que la lluna ja no és el teu centre d'atenció principal, trobes que les estrelles es tenen l'una al costat de l'altra i que la lluna, vol jugar amb elles per fer-nos oblidar que, en qualsevol racó del planeta, existeix una possibilitat, que tots dos estiguem mirant el mateix estel, cercant l'últim pas que ens queda per l'oblit, però recordant que el joc d'aquest, com el dels estels, és un joc infinit i per a la eternitat.