La dansa de les fulles

Per fi la pluja mulla aquest paissatge tardorenc. L'equinocci de tardor comença a donar entrada i aquest fort vent fa que tant les gotes d'aigua com les fulles precipitin dins els nostres cors, d'això es tracte, aroma a terra mullada juntament amb la dansa de les fulles.

La dansa de les fulles

Cauen, cauen lentament,

sols el vent les empenta

i es desfan com si res;

com la meva ànima quan et sent.

I entre una boira densa,

el vent fa sonar el seu cant;

mentrestant, els arbres, amb harmonia,

afegeixen els participants.

S'enfonsen en la sorra

les que no volen ballar,

com els somnis que s'ensorren,

com les il·lusions que s'ofeguen.

I les llàgrimes cauen amb força

junt amb el batec del meu cor,

la vista se'm cega,

ja no sento la teva olor.

I no hi ha rastre de la teva veu,

que es perd amb les onades del mar,

soroll que confonc quan el vent fa

que les fulles ballin.

Carrers buits

Carrers buits

Confonc la realitat,

els somnis s'apoderen de mi.

Les gotes de pluja cauen lentament

i començo a valorar les coses insignificants.

Purifiquen la meva pell,

els teixits carnosos queden xops de llàgrimes,

que acompanyen la melodia de la pluja

junt amb els sentiments, nostàlgia i rancor.

I tot es consumeix lentament,

com els sospirs en els núvols del cel.

Les pregàries queden emmudides pels llampecs

que criden amb força a la soledat,

i els carrers queden buits,

no hi camina ningú, només jo;

subjecte insignificant d'aquest món

que segueix el curs de la vida ofegant-se entre plors.

Forces relatives

Iep! Ara feia un parell de dies que no hi entrava! Us comunico que això s'anirà allargant, és a dir, penjaré els poemes de tardor de ... vora el mar, el problema esdevé quan el primer bloc només consta de 6 o 7 poemes! Per tant el que faré per no trencar l'essència d'aquest llibre, aniré presentant altres poemes d'altres llibres que tinc fins ben arribat el canvi d'estació, que serà quan presenti els versos de transició a l'ocàs d'hivern.

Us en deixo un altre!! Espero que us agradi!

Forces relatives

Ens separen,

forces que no volem que ho facin,

ens separen

i és una sensació que em crema per dins.

Em roba l’aire, aire que desitjo,

aire dels teus llavis, que avui em maten,

que avui callen

i el silenci és el crit que emmudeix l’ànima.

I estàs al meu costat,

però jo estic amb tensió,

il·lusions trencades, paraules oblidades

sentiments que s’afoguen dins un mar de llàgrimes.

I és en aquests moments quan el teu somriure em mata,

quan sempre vull escoltar-lo, però en aquests moments em mata,

perquè no estem bé, a poc a poc s’apaga la flama

que mantenia fosos els nostres cossos.

El saber...

Aquí us deixem aquest 23 de setembre el segon poema del llibre, és, crec, el primer dels dos únics poemes en castellà que hi ha en aquests versos vora el mar.

El saber...

El saber no ocupa lugar,

más ya ocupan suficiente tus besos;

que llenan de sabiduría a los labios

que atacan con palabras.

Y todo es la importancia que le das,

si ves el vaso medio lleno o medio vacío.

Si las palabras te hacen pensar,

que sin sus besos conoces al frío.

Pero éste no es más, que ausencia de calor,

pues el frío no existe ni es psicológico,

es sensación que deja en cuerpo,

cuando huyes de mi lado.

Y oscuras son las noches,

como claras las mañanas,

como pétalos de rosas

que se encarnan en miradas.

Miradas de ternura, miradas con palabras,

miradas que calientan más que lunas de pasada.

Pues la noche ha sido corta y el amanecer un descanso,

el saber que estoy contigo des del alba hasta el ocaso.

Sota mars de boira (nits de tardor)

Bé, poqueta gent seguirà aquest blog, fa com a mínim més de mig any que no publicava res, així que a partir d'ara aniré penjant els poemes corresponents al llibre de poemes ... vora el mar.

El motiu és evident, comença en tardor i avui mateix les fulles han començat a precipitar per forjar una fina capa de terra i deixar els arbres nuus, com les nostres paraules, com la nostra imaginació.

Espero que, els pocs que hi entreu, gaudiu de la curta estona que ens dedica aquest primer dia de tardor.

Sota mars de boira (nits de tardor)

I sota mars de boira

contemplo un món nou,

tot és difós, tot confón,

la llum es reflexa sense sentit.

La imatge es pertorba,

les olors agafen nou tacte,

entre colors que es dilueixen

i sensacions palpables.

I dibuixes aquest món,

amb relacions geomètriques i espacials,

pertorben el temps i la dimensió,

en sentit quàntic i relatiu.

Que les cordes deixaren enrere,

tots els pensaments moderns

i ara lluitem per la unificació,

entre altres, del saber.

I dibuixem el món que desitgem,

perquè tothom és lliure de pensament,

d'opinar, de criticar,

de dir el que pensa i pensar el que diu.

Perquè les paraules que trenquen el silenci

són absurdes comparades amb el so,

que deixa el vent quan tot és calma

en aquesta nit de tardor.